Qui controla Moody’s? (2)

Com si es tractés d’una moviola, repasso avui una entrada que vaig fer fa quasi 1 any, el 27/03/11.
Avui em faig la mateixa pregunta i, per tant, considero l’article plenament vigent. Només un afegit: fer una repassada a quines persones hi ha avui al capdavant de molts governs i institucions europees i recordar que les mateixes agències de rating són les qui tenen com a clients els grans inversors.
Vaig a la Viquipèdia, perquè necessito informació bàsica per intentar comprendre tot això i em trobo amb una cita del professor García Montalvo, de la Universitat Pompeu Fabra, que diu: “si l’agència posa una qualificació als teus actius que no et convenç, pots no pagar, així que els interessa posar AAA perquè si no el client podria anar-se’n”. I afegeix: “Abans aquestes agències tenien els incentius correctes perquè els seus clients eren els inversors i l’agència havia de dir-los la veritat. El problema [ara] és que ningú no sap el model que utilitzen per calcular [la solvència]; cobren per fer-ho, però no et diuen les seves variables. El que sí que sabem és que en els últims set anys no han modificat els seus models i aquests tenien errors”.
Glups!
I què dir dels bancs d’inversions que vàren estar a l’inici de la crisis? Un enllaç més i un llibre per intentar aclarir l’assumpte. Que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.
http://www.taringa.net/posts/noticias/13247781/Goldman-Sachs_-Como-crear-una-crisis-y-gobernar-el-mundo.html
El banco: cómo Goldman Sachs dirige el mundo. Marc Roche. Deusto Ediciones, 2011.ISBN 9788423428250
Marc Roche es periodista, corresponsal de Le Monde a la City, a Londres. Us deixo també una entrevista amb l’autor.

Primer dia

Avui és el primer dia que molts futurs estudiants van a la Universitat. A tots ells, la benvinguda des de la UAB. En aquestes Jornades de Portes Obertes es barregen moltes emocions: On aniré? M’arribarà la nota? M’agradaran els estudis? On viuré?
En un moment tant breu no podem donar totes les respostes, però si que volem que us sentiu acollits i protagonistes d’una jornada plena d’il·lusió per allò que és a punt de començar: la vostra carrera universitària.
Novament, benvinguts a la UAB
Aquí podreu trobar el dossier que vàrem utilitzar a la presentació dels estudis de Grau de Comunicació Audiovisual a la UAB

Fora de joc

Si no fós perquè és patètic, semblaria una cançó de La Trinca, aquella en què un senyor català anava a Madrid com a “sueñatortillas” i, del que
li pasava… n’hi havia “para alquilar sillas”…

L’enhorabona a la gent de Vilaweb que ha creat l’etiqueta #googlecat que ha estat trending topic a l’estat espanyol. Perquè trigarem dies a oblidar que Google Maps ha rebatejat el carrer Joanot Martorell com a “Juanito Martortell”, o el Josep Pla d’Olot como a “José Placita”, o el Gran de Gràcia com a “Grande de Gracia”…
I així tots els que vulgueu.

Potser ja n’hi ha prou de tanta presa de pèl. Google Espanya ha assegurat a Vilaweb
(ep! no des del “Valle de la Silicona”) que “el problema té relació amb la base de dades proporcionada per tercers que els tècnics treballen per actualitzar”.

Zas! Per retallar costos, la poderosa empresa ha subcontractat algú que, segurament, complirà els requisits de ser econòmic però a qui tant se li en fot la qualitat (perquè ni t’imaginis en quines condicions treballen els seus empleats). I si el proveïdor passa de la qualitat, no diguem res de qui els contracta.

Aquest és un mal comú i greu que està passant avui a tots els nivells: ho veiem a les empreses, a les administracions, a les universitats. Per tot arreu la frase de moda és “retallar despeses”, ni que sigui perdent la qualitat, el talent, el futur en definitiva. Què n’hem de fer de la feina curosa, ben feta, a fons? Com podem estar demanant als joves que es preparin quan estem llençant al femer l’experiència dels madurs “perquè són massa cars”? Què serà de la recerca ara que s’han aturat i/o dinamitat tants projectes?

El pas que estem fent (o estan fent els governs) ens portarà uns quants anys enrere en tants i tants àmbits del coneixement i de la vida… Tinc la sensació que s’estan perpetrant cops d’estat financers arreu i que les normes les dicten només aquells que es beneficien de l’economia especulativa. Mentrestant, tots morts de por, rebaixant i rebaixant les condicions socials i salarials fins a assolir la condició de “treballadors xinesos”… però a Catalunya.
Mira que bé, ja no cal deslocalitzar!

Dic això perquè penso que les coses es poden fer d’una altra manera: els governs poden gestionar millor els recursos, obvi, però no retallar fins a liquidar el sistema. Que s’han oblidat que també poden generar ingressos apujant els impostos a qui més té? O també als qui fan transaccions especulatives a curt termini? I si en lloc d’enviar el funcionari judicial a desnonar una esforçada família treballadora de casa seva, jutgem el banquer que va posar en risc l’entitat concedint hipoteques a tort i a dret i atorgant-se uns privilegis econòmics d’escàndol?

Si anem a nivells més propers, veiem com les discogràfiques han apujat el preu de la música d’una manera escandalosa, però la major part dels músics les passen magres. Les editorials tampoc deixen viure de la seva feina gran part dels escriptors perquè paguen poc i mai en relació al tiratge real de l’obra. I les grans cadenes d’hipermercats ofeguen el pagès pel gran cost que ha generat la distribució.

Si, hi ha una altra manera de fer les coses. I un exemple és una publicació impresa (cielos! Una revista cultural i-m-p-r-e-s-a) que està totalment “fora de joc”, que ha decidit passar de l’estructura promocional convencional i establir un lligam directe amb els seus lectors, igual que han fet molts músics que han decidit controlar directament el seu producte.

La revista en qüestió es diu Orsai. I orsai significa: fora de joc, orsay, offside. Va néixer de la mà d’Hernán Casciari, escriptor que viu entre Catalunya i Argentina, columnista i autor de la blognovela (més tard llibre) Más respeto, que soy tu madre.

Orsai és un producte petit, de molta qualitat, que esponsoritzen els seus mateixos lectors. Han publicat 4 números el 2011 i ja preparen el cinquè. Tota una aventura. Us deixo l’enllaç a l’article Renuncio, una declaració de principis de Casciari, que us farà entendre el projecte.

We are Journalists

M’ha commogut. Un Tumblr que reivindica la nostra professió des de dins. Es clar que també em preocupa que s’hagi de reivindicar la professió de periodista, però és que en mig de tanta deixadesa i instrusió potser cal que ens reivindiquem a nosaltres mateixos.

La professió de periodista, l’ofici de periodista diria jo, s’ha desvirtuat socialment en els darrers anys. La pressió de les empreses, la dels propis emissors de la informació, la precarietat en el lloc de treball, el poc rigor i la banalització precipiten aquest ofici cap a l’abisme.

Quants han sucumbit i abandonat el periodisme per adoptar el rol d’escribidor, per omplir pàgines i minuts a baix preu? Ja fa molts anys que les empreses periodístiques consideren que és massa car dedicar molt de temps a investigar un tema, que les pàgines s’omplen igualment amb les notes més immediates que proporcionen empreses i agències… I així els va: davallades imparables en la difusió, vendes, ingressos per publicitat, pèrdua de credibilitat, etc…

Davant d’aquesta situació, el que cal reivindicar és la professionalitat, el rigor, el rebuig a la frivolitat, la feina curosa i ben feta, la ment oberta. És clar que per al periodista de base, això és difícil de compatibilitzar amb el pagament d’una hipoteca o d’un lloguer, viure en família, veure els amics i mirar de fer-se un nom en aquesta selva mediàtica.

No vull ser pessimista, perquè sé que hi ha molts companys i companyes que pensen i practiquen això, però reivindico que aquests periodistes ens fem visibles per anar guanyant terreny en el món de la comunicació. I és per això que em commouen aquestes històries del Tumblr, tan quotidianes, i que retraten la vida tan poc glamourosa dels periodistes.

Com a mostra, un botó, el retrat de si mateixa que ha fet una dissenyadora de diaris:

“Sóc invisible. Deixo que les paraules i les imatges expliquin la història. Tot passa per les meves mans. La meva feina consisteix a assegurar-me que servim per igual als lectors i als anunciants, perquè no ens podem permetre perdre’ls. Em preocupa que desapareguin els diaris perquè mai he volgut fer una altra cosa. Trobo a faltar les reunions del PTA* i els sopars familiars, però cada dia –vestida amb els meus texans i sandàlies– puc riure, ser creativa i aprenc coses. Sóc dissenyadora de diaris”

Com a periodista i docent, no puc estar-hi més d’acord. Vull reivindicar la meva professió i l’ofici de tantes persones anònimes i honestes que són l’altaveu, la veu i els ulls dels qui no en tenen.

*PTA, Parent Teacher Association, fundada el 1897 agrupa més de 6 millions de voluntaris en defensa de la infància als Estats Units

La finalitat del Disseny en Premsa

Hi ha una frase de Steve Jobs que m’agrada especialment:  ”Most people make the mistake of thinking design is what it looks like, [...]That’s not what we think design is. It’s not just what it looks like and feels like. Design is how it works.”

A bona part dels estudiants de periodisme els sembla que el disseny en premsa és accessori, que només serveix per deixar “bonica” la pàgina o el reportatge o fer-lo llegible en pantalla. Com a molt, pensen que el disseny en premsa és aprendre una aplicació informàtica… Discrepo radicalment d’aquest concepte des de fa 36 anys, quan vaig arribar a una redacció on encara funcionaven les màquines d’escriure (Olivetti Lexicon 80) i les linotípies feien la feina al taller.

En aquell moment, com a gran novetat, es feia un esbós amb llapis i es calculava amb un tipòmetre les línies que havíem d’escriure, els caràcters que ocuparien els títols, etc… Havíem començat a organitzar la informació d’una manera racional dins la pàgina!

Els anys 80 es va viure l’eclosió dels disseny en Premsa, moment en que es van fer autèntiques aberracions perquè vam oblidar amb quina matèria treballavem: la informació; i quin era el nostre principal objectiu: fer més plaent i entenedora la lectura.

Però, ai! Què seria del millor reportatge, la més gran exclusiva, les imatges més impactants… si no estiguessin ben posats en pàgina? A França d’això en diuen la “mise en page” i és fonamental per potenciar la legibilitat, jerarquitzar i organitzar la informació, fidelitzar els lectors a una estructura subjacent a la imatge del producte. És a dir, això que afirma Steve Jobs, el mag d’Apple mort recentment: “Molta gent  comet l’error de pensar que el disseny és el que es veu [..] Això no és el que creiem. No és només el que es veu o la sensació que et produeix. El Disseny és també com funciona”.

Si un disseny en Premsa està ben reixit, en surten beneficiats els/les periodistes literaris, els/les fotògrafs, la publicació i l’empresa. Tan se val si es publica en paper, com electrònicament: periodisme és escriure, periodisme es fer imatges, periodisme és reunir d’una manera coherent, visual i atractiva tot aquest material. I tot periodista hauria de conèixer aquestes lleis internes, si més no, per vetllar que la seva feina no quedi esguerrada per un mal disseny.

Us deixo un enllaç, de fa molts anys, on es cita aquesta frase de Jobs, i una altre on es pot veure com es feia un diari al 1950. Bon profit!

Tot s’hi val?

Davant de fets tan importants com els que
estan passant aquests dies a Euskadi, val la pena que fem una mirada a la premsa més reaccionària i rància d’aquest país.

Ho dic per què penso que els alumnes, futurs periodistes, prenguin consciència del rol social d’aquest ofici i de com la necessària i personal visió no pot derivar en expressions com aquestes: “Pongo a la Conferencia de San Sebastián a la misma altura que un Congreso de Violadores, que un Simposio de Atracadores, que una Asamblea de Parricidas o que una Reunión de Secuestradores. O más exactamente: a la misma altura que una Conferencia de Verdugos”. Ho diu Antonio Burgos, columnista del diari ABC.
Si teniu estómac, podeu llegir l’article sencer a la seva web

Que ens hem acostumat als crits, les vomitones, els improperis en comptes de gaudir de l’opinió, la reflexió, el criteri fonamentat, l’expressió ponderada? …Ens estem tornant bojos? Us recomano llegir el blog de José María Izquierdo, El ojo izquierdo, que denuncia, diàriament i sense embuts, la publicació d’aquest tipus d’articles.

En contraposició, proposo llegir pausadament –entre d’altres– els articles d’en Vicent Partal a Vilaweb o d’en Josep Ramoneda al diari Ara, a El País o escoltar el seu dietari al programa Hora 25. Aquí trobem opinions personals expressades de forma clara i rotunda, però sense agredir, sense ofendre la ment i els sentits.

És lícita la calumia impune, l’insult gratuït, la infúndia malintencionada només pel fet que es té el privilegi de publicar una columna d’opinió a un mitjà de comunicació? Jo crec que no.

Com hem arribat a aquest punt en què odis, rancúnies, envejes personals i professionals portin fins a aquesta deriva? Com pot ser que aquests injuriadors professionals només els quedi atrinxerar-se darrere la seva talaia per llançar verí a tort i a dret, escrivint una sèrie de mentides o mitjes veritats (que potser alguna queda i algú creurà que és certa…).

Tornant al tema inicial, no serà que aquests apocalíptics de la premsa veuen que potser s’estan quedant sense la seva raó de viure?: acabada ETA, se’ls acabaran els arguments i, sembla, que la seva inspiració.

Però, malauradament, segur que troben una excusa qualsevol per continuar la seva particular guerra.

D’això n’hem de dir periodisme?

Què hi havia abans de la poma?

Steve Jobs, cofundador d'Apple

Avui és un dia per reflexionar: Què hi havia abans de la poma?

Lluny de voler entrar en polèmiques sobre Mac o PC, és indubtable que l’imperi de la poma mossegada, de la mà de Steve Jobs, ha generat, des del 1976, innovació tecnològica a cabals. L’associació de tecnologia, disseny i usabilitat és la clau d’Apple i el que ha fet avançar molts dels gadgets tecnològics que avui dia tenim a l’abast.

Però la clau d’Apple no rau només en la innovació, impressionant si repassem de memòria el que signifiquen alguns dels productes de la seva companyia: Mac , iMac, MacOS, iPod, iTunes, iPhone, iPad… L’autèntic llegat d’Steve Jobs és la transformació en els hàbits de consum d’informació i cultura que ha generat tot aquest nou món tecnològic.

En un moment en què els mitjans de comunicació tradicionals pateixen una greu crisi i han d’enfrontar una autèntica transformació, els professionals ens hi hauríem de posar al capdavant. Produir informació sota els paràmetres clàssics: rigor, contrast de fonts, excel·lencia en el llenguatge (escrit, audiovisual…) i codis ètics. Això no canvia, però els suports de la informació ja són una altra cosa.

No fa gaire els diaris eren insuperables; però els va assaltar la ràdio, la televisió, i ara… llegim diaris, escoltem programes i veiem televisió a través del mòbil o la tablet.

Quan Gutemberg va inventar el tipus mòbil no va imaginar la revolució que això suposaria. Però la història ens ho ha mostrat esplèndidament: l’extensió del coneixement ha estat un impagable motor de progrés social. Per tant, aquesta segona revolució en el consum d’informació i cultura i en la generació de nous productes encara planteja molts reptes i no en sabem les conseqüències.

Per als professionals de la informació es tracta, senzillament, de no perdre el carro i posar-se al capdavant.

Una curiosa experiència

L'11 de setembre de 1714 al twitter

Des de primers de setembre, el 3cat24.cat
ha endegat una curiosa experiència: seguir
el setge i l’assalt a la ciutat de Barcelona
de l’11 de setembre de 1714 a través
del twitter…

What? Si: soldats borbònics, fusellers
i d’altres militars de l’exèrcit català, Rafael Casanova, el Duc de Berwick i Felip V,
homes i dones del poble, algun religiós
i una gazeta, envien els seus tweets
i expliquen el decurs de l’acció.

Què n’és d’estimulant l’exercici, el joc.
Trobo fantàstica aquesta iniciativa
tan imaginativa i us recomano seguir
els missatges a http://twitter.com/#!/324cat/onze-de-setembre

També trobareu un video, el making off,  que explica la iniciativa i on parlen els experts
i assessors que han fet aquest treball a:
http://www.324.cat/video/3677090/El-trailer-del-Viu-l11-de-setembre-a-Twitter

Que ho disfruteu!

Docència amb la revista ‘Campus’

L’any 2000 vàrem començar a fer la revista El Campus de l’Autònoma i ja fa més d’11 anys que es publica ininterrompudament. Al juny de 2011 s’ha publicat el número 58. Durant aquest temps han passat per la redacció/aula de la Campus més de 600 alumnes.

Us convido a passejar pel blog d’aquesta revista, destinada a tota la comunitat universitària de la UAB feta des del Taller de Premsa de la Facultat de Ciències de la Comunicació. Cada quadrimestre alguns estudiants es converteixen en periodistes, fotògrafs, editors i maquetadors de la publicació. Tutoritzats pels docents Antoni Reig (director), Pepa Badell (sotsdirectora Producció, Disseny i Nous Formats) i Elvira Altés (sotsdirectora d’Edició), els estudiants procuren posar a l’abast tothom un seguit de temes que tenen per eix central les persones i els fets que són rellevants dins la UAB.

També us recomano visitar els espais de la Campus al Facebook, Twitter i Picasa. Si voleu baixar-vos els PDF d’antics exemplars, visiteu el Dipòsit Digital de Documents (DDD) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Voleu veure el  núm. 58?

Avís

Disculpeu, però haig de treure temps de sota les pedres per fer aquest espai. En breu (durant el mes de juny) trobareu aquí els meus post i també el meu Portfoli o Dossier Docent i la meva trajectòria professional.

També podeu trobar part d’aquesta informació a l’espai que tinc al web del Col·legi de Periodistes.