La fi de l’era paper no és la fi del periodisme

Viejo y nuevo periodismo. @PepaBadellQue consti, d’entrada, que no crec que s’hagi acabat el periodisme imprès. No sé quants anys li queden, però sí que entenc que ja fa temps que ha periclitat una manera de fer periodisme. I això afecta no només el paper, si no la ràdio i la televisió en el seu sentit de premsa tradicional.

Ja fa temps que escric periòdicament sobre aquest tema, i cada vegada constato més evidències que això és així: la davallada dels tiratges, la fragmentació infinita de l’audiència i la caiguda generalitzada de la publicitat en són testimonis de càrrec.

Ara bé, en som responsables els periodistes? En part sí i en part no. En tota empresa periodística hi ha diferents actors: empresa, recursos tecnològics i equip de professionals que configuren la redacció, tinguin el perfil que tinguin (periodistes, fotògrafs, infògrafs, dissenyadors, càmeres i altre personal tècnic, inclosos els programadors).

Empreses
Les empreses en són responsables perquè, com que durant tants anys va ser tan fàcil exercir el monopoli, poques coses volien canviar. També ho són per la seva mala gestió sobre els continguts i els professionals que els fan possibles. O és que ens hem d’oblidar del generalitzat desmantellament del equips d’investigació a les redaccions dels grans mitjans? Parlo dels anys 80 i 90 del segle passat. Amb un públic assegurat i un mercat publicitari captiu, les empreses periodístiques (no només les de paper) es van llançar a una frenètica carrera per omplir pàgines i hores de programació perquè, en generalitzar-se la societat de consum, tot tipus d’empreses i publicistes necessitaven més paper, més espais on vendre els seus productes. I aquí hi entren també les institucions, partits, etc… que tampoc poden defugir la seva responsabilitat sobre l’intervencionisme en els mitjans de comunicació per interessos més aviat espuris i a curt termini.

Internet, certament, ho va capgirar tot. Com sempre passa, petites iniciatives molt imaginatives, àgils i agosarades, amb professionals implicats al darrere, van bastir un nou univers informatiu. Els grans grups de comunicació –cada vegada concentrats en menys mans– no es podien quedar enrere i ràpidament van fer les seves webs, primer, i els seus portals informatius, després, fins a arribar als actuals portals multimèdia i xarxes socials derivades. Per farcir aquestes noves redaccions –que primer estaven estrictament separades de les convencionals– van arribar fornades de periodistes joves, becaris i becàries moltes vegades mal pagats.

Amb això les empreses van demostrar novament –parlo de finals dels noranta i primers anys d’aquest segle– una enorme miopia regalant continguts i traient valor a la informació ben feta per professionals. I és que la informació sempre ha estat qüestió de qualitat i no de quantitat.

La deriva de la qualitat no ha parat de créixer aquests darrers anys a força d’EROs i retallades a les redaccions. Els mitjans audiovisuals –especialment la televisió- han tingut un paper protagonista en aquesta pèrdua de prestigi de la professió atorgant a qualsevol el títol de comunicador. Tot sigui pel share.

Periodistes
I aquí, hem perdut el nord. No puc negar que els periodistes, molt i molt castigats per la crisi, hi hem posat el nostre granet de sorra: ens hem sotmès als dictats de l’empresa i dels polítics de torn, hem amagat el cap sota l’ala per por de perdre el nostre estatus a la redacció, hem tingut por de ser substituïts simplement per algú amb un salari més baix. I, perquè no dir-ho, també és més còmode no fer coses massa complicades i anar farcint de temes els diaris i informatius. I on són els principis ètics i socials del periodisme?

Atenció apocalíptics! Que no poso tothom al mateix sac. Però, no hem oblidat una mica, o molt, que una societat sense premsa lliure no és democràtica? Hem oblidat que cal donar veu als qui no la tenen i ser crítics amb el poder? Hem arraconat tècniques de l’ofici tan bàsiques com documentar, contrastar i organitzar la informació? Que potser ja no creiem en el sentit social del nostre ofici? De vegades és escandalós veure com hi ha mitjans que són únicament un vehicle polític d’interessos diversos, sense cap respecte per la informació.

Tecnologia
I pel que fa a la tecnologia, aquí hi cabem tots: empreses que no innoven i comunicadors mandrosos que no busquen noves fórmules periodístiques adequades al públic actual. Avui, un lector (i/o usuari) consumeix els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent.

Tota la vida ens hem capficat en l’esquema tradicional de la comunicació: absolutament lineal (emissor-missatge-receptor), que fa del lector/oient/espectador un receptor quasi totalment passiu. En canvi, la virtut de les TIC és que han empès al potencial receptor a prendre protagonisme. Avui, els periodistes hem de posar els nostres lectors (i/o usuaris) en el bell mig del procés comunicatiu. La nostra feina és crear un producte informatiu complet, però també hem de donar les claus al públic per tal que faci la ruta a la seva manera. Això vol dir que s’ha de tractar cada tema com un univers narratiu on hi intervenen diferents peces informatives que tant poden ser mapes, com entrevistes, àudios, fotografies en 360o, timelines, il·lustracions, visualitzacions de dades o text.

Som multipantalla. Hi ha una enorme dispersió en la utilització de diferents dispositius –i els que vindran, parlo dels wearables– per consumir informació segons el temps de què disposem, del lloc on som, de quina altra activitat volem fer… I amb aquestes noves tendències, vinculades estretament al desenvolupament tecnològic i web, les generacions que arriben volen una altra cosa. I n’hi ha molts que reclamen qualitat informativa i noves formes narratives. Els periodistes hem d’explicar històries reals –fins aquí res de nou– però utilitzant tècniques, plataformes i tecnologies innovadores.

Noves Narratives
Ahir, al Col·legi de Periodistes a Barcelona, es va fer una Jornada sobre Noves Narratives (us recomano donar-hi un cop d’ull al hashtag #novesnarratives). Però, encara que sembli mentida, la sala no estava plena! Moderada per Nereida Carrillo, compartien taula alguns responsables d’iniciatives innovadores com Idoia Sota (Acuerdo), Jordi Àvila (Sentits, Esguard), Víctor Pascual, especialista en visualització de dades, i Saül Gordillo, cap de continguts digitals, que va presentar el projecte multimèdia Derribando el muro digital que ha publicat El Periódico de Catalunya.

Em consta, perquè ho faig, que a les facultats de Comunicació estem fent un esforç per fer emergir aquestes i altres noves fórmules narratives aplicades al periodisme i la comunicació. De vegades ens costa que els estudiants –futurs periodistes o comunicadors– trenquin el xip del relat convencional. Però el que costa, encara més, és trencar els murs de les empreses periodístiques i dels professionals del periodisme que es pensen que aquestes noves narratives (o narratives transmèdia, o storytelling, o periodisme immersiu) són quelcom menor o destinat a l’entreteniment. Us ben asseguro que, de vegades, donen molta més informació i de més qualitat que la que pugui haver-hi en molts productes tradicionals de comunicació.

Si voleu fer-ne un tast, mireu la feina d’alguns dels ponents o doneu un cop d’ull al tauler de Scoop.it! d’Eva Domínguez titulat Interactive & Immersive Journalism. Val la pena i, el que és més important, al darrera de molts d’aquests projectes innovadors de periodisme, hi torna a haver fornades de joves –o no tant– que creuen en el periodisme de qualitat però que també creuen que el periodisme, avui, s’ha d’explicar d’una altra manera. I així és com la volen veure els nous lectors (i/o usuaris) dels mitjans de comunicació.

Anuncis

Tren de la Llibertat per a la llibertat de les dones

L’1 de febrer l’estació d’Atocha es va convertir en una gran marea violeta. A partir de les 11,30 del matí van arribar de diferents “Trens de la Llibertat” milers de dones procedents de tots els punts de l’Estat Espanyol. Va ser una jornada de revolta contra una llei de “mort i no de vida”, tal com la definien les participants de la trobada. / Fotos: Amada Santos. / Música: ‘The Mountain Kid’, Drops of Brandi, Aisslin, aislinn.wifeo.com/ Muntatge: Pepa Badell. La Independent.

Més informació

Categories:Periodisme

Twitter, dones i poder

griet74_baixaEl darrer article del meu admirat Nicholas D. Kristof a The New York Times es titula així: Twitter, Women and Power. Val la pena llegir-ho.

Amb la propera sortida a borsa de Twitter com a excusa, el periodista es pregunta per què hi ha tan poques dones a les més altes esferes de decisió empresarial, econòmica, recerca, política i social. I el món de la comunicació, també té sexe? Rotundament sí, pel que fa a les direccions, i també pel que fa als continguts.

I ja fa temps que moltes dones –i homes– ho denuncien, creen plataformes, fan tasca de divulgació, etc… Però sembla que el camí encara és molt llarg. Si les dones som, aproximadament, la meitat de la població, com és que deixem perdre la meitat del talent? Potser la meitat no, però bona part sí.

Llegeix més

‘Tendències’ s’acomiada. Entrevista a Vicent Partal

tendenciesEl Tendències s’acomiada i és una llàstima. Una altra víctima de les retallades que ens fa més pobres
i limitats. Sembla mentida que es permeti aquest constant
malbaratament del coneixement
i, en poc temps, constatarem la gravetat que això suposa. Salut i sort a Cristina Sáez i el seu equip.

Llegeix més

Un exemple extraordinari

causabrasil_3_baixa

Avui he trobat [gràcies @fbalague] una eina interessantíssima que permet visualitzar els motius de les protestes que es produeixen actualment al Brasil. És una altra mostra de com l’anàlisi de dades de les xarxes socials pot ser una font d’informació.

Evidentment, no és “la” informació definitiva (no tothom utilitza facebook, etc…), però sí que és una informació alternativa molt viva, transparent i interessant. Els autors ho qualifiquen “d’eina que funciona com un termòmetre que categoritza, agrupa i interpreta la veu de les protestes”. Les conclusions, només faltaria, les deixen per a l’usuari.

Llegeix més

#jpd13, fem un ‘reset’

#jpd13La #jpd13, l’èxit de Karma Peiró, Mar Cabra i la legió de col·laboradors/es a Barcelona, Madrid, Donostia i Sevilla, ha estat la visualització per periodisme explorant l’Open Data.

Quan Karma Peiró va donar la benvinguda a les I Jornadas de Periodismo de Datos y Open Data, divendres 24 de maig al CCCB, va explicar que el Periodisme de Dades s’ha d’entendre com una manera de buscar la veritat i de fer més democràtica la societat. El diumenge 26, aquest principi s’ha fet realitat amb la presentació dels projectes fets a partir de la hackathon.

Durant aquests tres dies de vertigen s’ha pogut veure en directe l’impressionant potencial del treball en obert, de compartir idees, recursos, impulsos, coneixement. Multitud de ponents han explicat els fonaments del Periodisme de Dades (@kpeiro , @cabralens , @evabelmonte); la OKF ha reivindicat la necessària transparència en la publicació de dades (@mgarrigap, @mihi_tr) ―que, tot sigui dit, son nostres com a contribuents que som―; i els experts en mil coses han explicat des de la rutina de producció de l’equip del DataBlog de The Guardian (@jburnmurdoch) a como trobar històries periodístiques als llocs més inversemblants… perquè les xifres parlen.

Llegeix més

Vull saber

Ara que el Banc Central Europeu (BCE) ha abaixat el preu del diner a un mínim històric, el 0,5%, vull saber per què no ens afecta als més comuns dels mortals de l’Estat espanyol.

llima_baixa

Vull saber per què ofereixen 3€, o menys, per una entrada de bloc (article de 200 paraules) a periodistes formats i amb experiència que –com a autònoms/es—es paguen la seguretat social, els impostos, la formació continuada i les eines que necessiten per treballar. Si a més som dones, paguem per partida doble, perquè el nostre ofici s’ha feminitzat, però a canvi de la precarització. I ens hem de creure que aquesta és la tarifa perquè som massa periodistes buscant feina?

Llegeix més

Un conte pel cap de setmana

Categories:Multimèdia Etiquetes: , ,

Darreres galeries fotogràfiques

Algunes de les darreres galeries fotogràfiques elaborades per la web de La Independent. Aquesta web la fan un grup de periodistes de manera altruista, tot intentant donar una visió de gènere a la informació. O dit d’una altre manera: procurant fer visibles les dones.

Dones multitasca al mon: Ghana / Fotos Lídia Vilalta

Llegeix més

OLA K ASE?

olakease

El passat 13 de febrer va tenir lloc a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB Ola k ase? una projecció de curtmetratges realitzats dins l’àmbit docent. Enguany s’han pogut veure sis pel·lícules de 10 minuts, íntegrament realitzades per alumnes, entre els quals hi ha moltes dones.

Son aquelles situacions en que et reconforta ser professora d’aquesta facultat, on els alumnes se senten orgullosos de la feina feta, i el professorat recompensat per tots els esforços que suposa treballar sota mínims en aquest moment de crisi.

Llegeix més

%d bloggers like this: