Arxius

Posts Tagged ‘storytelling’

Un reconeixement a la feina ben feta

Logo Via de EscapeParlem molt de la crisi a la premsa, però jo veig constantment exemples que em diuen tot el contrari.

Durant més de vint anys de docència ininterrompuda he vist generacions de joves amb inquietuds molt diverses, i sempre hi ha hagut alumnes que m’han fet confiar que aquest ofici té projecció i futur. Només voldria que les empreses periodístiques i els propis lectors, tots aquells que volen gaudir d’una informació ben feta, reclamin continguts de qualitat i no confonguin informació amb reproducció de notes copy & paste o similars.

Ara només poso un exemple, per què fa il·lusió veure’l reflectit en un gran mitjà de comunicació. Però hi ha d’altres projectes que s’han fet i que s’estan fent, sobre els quals en parlarem aviat.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/alumnos-uab-crean-proyecto-via-escape-para-reflejar-precariedad-laboral-3271314#

 

L’enllaç directe directe al projecte és: http://viadeescapeoficial.wix.com/viadeescape

Més informació sobre noves formes narratives al periodisme a Twitter #novesnarratives

 

 

Narratives postdigitals (1)

Dies enrere comentava aquí mateix que no creia en la crisi de la premsa. Sí que crec en la crisi de determinada manera de fer periodisme, i també crec que és el moment reivindicar els continguts periodístics de qualitat.

Tant se val el gènere, el format, el llenguatge en què estigui fet el contingut periodístic. Tant se val en quin o quins dispositius hagi d’arribar el producte al públic. Si és bo, si captura l’atenció dels lectors i/o usuaris, si captiva, emociona i informa des del rigor, la història s’ho val.

El periodisme d’investigació ha estat sempre el model en majúscules, el mirall indiscutible de moltes generacions de periodistes. Però ara hi ha altres formes de presentar i explicar històries, a banda dels reportatges exclusius a què estem acostumats a la premsa tradicional, inclosa l’audiovisual.

 

Una altra manera d’informar-se
Dos dels models que tenen ara una absoluta vigència són el Periodisme de Dades i les Narratives Transmèdia aplicades al periodisme.

Sobre el Periodisme de Dades en parlaré aviat, després de les JPD’14 que són a punt de començar. Es tracta d’una iniciativa que ha propagat i demostrat en molt poc temps (JPD’13) que les dades ens poden explicar moltes històries i són un instrument de primeríssima qualitat per als periodistes.

M’interessa centrar-me aquí en les narratives transmèdia, l’storytelling aplicat al periodisme. Les fórmules multimèdia i interactives de què disposem per narrar una història són fascinants. La tecnologia, les aplicacions i el disseny posats al servei d’una història donen ales al periodisme més creatiu.

Som en una cruïlla on consumim els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent a fa tan sols 15 anys. Utilitzem els múltiples dispositius que tenim a l’abast de manera simultània o seqüencial: tot depèn d’on som, què volem veure i/o llegir i de quin temps disposem. Internet i les xarxes socials ens han fet proactius i estem habituats a participar en el fet informatiu, i no només compartint enllaços, imatges, videos i/o comentaris a facebook, twitter i whatsapp.

Vull dir que, gràcies a les estratègies narratives multimèdia interactives, podem explicar històries complexes ben documentades i rigoroses. També permeten fer periodisme tal com l’espera el públic multipantalla nascut de la nova realitat tecnològica i de la web participativa.

És clar que tampoc les noves narratives fan necessàriament bo el periodisme. Aquí tenim poques alternatives i són les de sempre. No hi insistiré, però és fonamental que un/a periodista, a més de ser rigorós, cregui en el sentit i responsabilitat social del seu ofici.

 

Per on començar?
La seqüencia ideal per iniciar el treball seria combinar una bona història amb un bon equip multidisciplinar. Triar el tema (contingut) i saber a qui va destinat (target) pot obrir-nos molt el camí. Internet és global i el nostre públic potencial infinit, però els interessos informatius poden ser diferents segons la cojuntura o el lloc. Per tant, cada projecte és únic i no pot seguir el mateix patró.

Pel que fa al segon factor del binomi, l’equip, és cabdal per tirar endavant el projecte. Si bé és important que el/la periodista sigui multitasca, tingui coneixements de programació i de disseny, sempre serà més productiu treballar amb col·laboradors especialitzats. Passa el mateix amb el periodisme de dades, on és tan important trobar i refinar les dades com explicar què ens diuen i posar-les a disposició del públic interpretant-les i servint-les d’una manera visual i entenedora. Per tant, una forma essencial d’organització del treball per a aquesta forma de periodisme seria el coworking.

És evident que anem més enllà de l’estructura clàssica de les redaccions, fins i tot de les redaccions integrades on hi caben els periodistes multitasca i multiplataforma. En aquest cas, aquestes noves (o potser no tant?) formes de fer periodisme necessiten la col·laboració estreta dels qui saben cercar, processar i editar la informació, dels qui les serveixen sota un bon mapa de navegació, i de qui pot reunir-ho tot en un disseny atractiu, fàcilment navegable i multidispositiu.

 

Trencar el relat lineal
Ja tenim la història i un potencial equip de treball. Ara, com a periodistes, hem de trencar una de les nostres rutines més estimades: el relat lineal. I l’hem de trencar per què hem de donar la llibertat al lector que sigui ell qui prengui el comandament i decideixi com vol seguir, entendre, veure i llegir la nostra història… Això es complica.

Els periodistes ens sentim massa còmodes presentant la nostra visió de la informació a un usuari finalista. Però l’atractiu de les noves estratègies narratives rau en el rigor dels continguts combinat amb interfícies creades pensant en la nova realitat del lector/audiència multipantalla. Aquest públic ha de poder triar el seu ritme, ordre i preferències per navegar per la nostra història periodística.

És clar que el periodista proposa un ordre, una jerarquia, però és el lector qui decideix. És per això que totes les micro-històries que formen part de l’univers narratiu d’un projecte periodístic transmèdia han d’estar –alhora- tancades i obertes. Tancades per què cadascuna d’elles ha de ser una peça coherent i completa dins el projecte. Obertes, per què el conjunt de totes elles ha de permetre el lector submergir-se en el tema i poder navegar per totes les seves vessants: relat, dades, entrevistes, imatges…

Com a conclusió, constatar que els periodistes que defensem aquestes noves narratives hem de fer coses tan habituals com triar un bon tema, documentar-lo, buscar dades, contrastar la informació, entrevistar qui calgui i amb diversitat de punts de vista, i organitzar la informació per servir-la als nostres lectors/públic. Res de nou. Segur?

La diferència està en què el nostre públic ja és diferent i espera rebre la informació d’una altra manera. És la nostra obligació avançar-nos i adaptar-nos a aquestes realitats i apostar pel periodisme de sempre (el de veritat) amb aquestes noves eines i estratègies narratives. El periodisme sempre s’ha donat la mà amb la tecnologia i les comunicacions. Per tant, a què estem esperant?

La fi de l’era paper no és la fi del periodisme

Viejo y nuevo periodismo. @PepaBadellQue consti, d’entrada, que no crec que s’hagi acabat el periodisme imprès. No sé quants anys li queden, però sí que entenc que ja fa temps que ha periclitat una manera de fer periodisme. I això afecta no només el paper, si no la ràdio i la televisió en el seu sentit de premsa tradicional.

Ja fa temps que escric periòdicament sobre aquest tema, i cada vegada constato més evidències que això és així: la davallada dels tiratges, la fragmentació infinita de l’audiència i la caiguda generalitzada de la publicitat en són testimonis de càrrec.

Ara bé, en som responsables els periodistes? En part sí i en part no. En tota empresa periodística hi ha diferents actors: empresa, recursos tecnològics i equip de professionals que configuren la redacció, tinguin el perfil que tinguin (periodistes, fotògrafs, infògrafs, dissenyadors, càmeres i altre personal tècnic, inclosos els programadors).

Empreses
Les empreses en són responsables perquè, com que durant tants anys va ser tan fàcil exercir el monopoli, poques coses volien canviar. També ho són per la seva mala gestió sobre els continguts i els professionals que els fan possibles. O és que ens hem d’oblidar del generalitzat desmantellament del equips d’investigació a les redaccions dels grans mitjans? Parlo dels anys 80 i 90 del segle passat. Amb un públic assegurat i un mercat publicitari captiu, les empreses periodístiques (no només les de paper) es van llançar a una frenètica carrera per omplir pàgines i hores de programació perquè, en generalitzar-se la societat de consum, tot tipus d’empreses i publicistes necessitaven més paper, més espais on vendre els seus productes. I aquí hi entren també les institucions, partits, etc… que tampoc poden defugir la seva responsabilitat sobre l’intervencionisme en els mitjans de comunicació per interessos més aviat espuris i a curt termini.

Internet, certament, ho va capgirar tot. Com sempre passa, petites iniciatives molt imaginatives, àgils i agosarades, amb professionals implicats al darrere, van bastir un nou univers informatiu. Els grans grups de comunicació –cada vegada concentrats en menys mans– no es podien quedar enrere i ràpidament van fer les seves webs, primer, i els seus portals informatius, després, fins a arribar als actuals portals multimèdia i xarxes socials derivades. Per farcir aquestes noves redaccions –que primer estaven estrictament separades de les convencionals– van arribar fornades de periodistes joves, becaris i becàries moltes vegades mal pagats.

Amb això les empreses van demostrar novament –parlo de finals dels noranta i primers anys d’aquest segle– una enorme miopia regalant continguts i traient valor a la informació ben feta per professionals. I és que la informació sempre ha estat qüestió de qualitat i no de quantitat.

La deriva de la qualitat no ha parat de créixer aquests darrers anys a força d’EROs i retallades a les redaccions. Els mitjans audiovisuals –especialment la televisió- han tingut un paper protagonista en aquesta pèrdua de prestigi de la professió atorgant a qualsevol el títol de comunicador. Tot sigui pel share.

Periodistes
I aquí, hem perdut el nord. No puc negar que els periodistes, molt i molt castigats per la crisi, hi hem posat el nostre granet de sorra: ens hem sotmès als dictats de l’empresa i dels polítics de torn, hem amagat el cap sota l’ala per por de perdre el nostre estatus a la redacció, hem tingut por de ser substituïts simplement per algú amb un salari més baix. I, perquè no dir-ho, també és més còmode no fer coses massa complicades i anar farcint de temes els diaris i informatius. I on són els principis ètics i socials del periodisme?

Atenció apocalíptics! Que no poso tothom al mateix sac. Però, no hem oblidat una mica, o molt, que una societat sense premsa lliure no és democràtica? Hem oblidat que cal donar veu als qui no la tenen i ser crítics amb el poder? Hem arraconat tècniques de l’ofici tan bàsiques com documentar, contrastar i organitzar la informació? Que potser ja no creiem en el sentit social del nostre ofici? De vegades és escandalós veure com hi ha mitjans que són únicament un vehicle polític d’interessos diversos, sense cap respecte per la informació.

Tecnologia
I pel que fa a la tecnologia, aquí hi cabem tots: empreses que no innoven i comunicadors mandrosos que no busquen noves fórmules periodístiques adequades al públic actual. Avui, un lector (i/o usuari) consumeix els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent.

Tota la vida ens hem capficat en l’esquema tradicional de la comunicació: absolutament lineal (emissor-missatge-receptor), que fa del lector/oient/espectador un receptor quasi totalment passiu. En canvi, la virtut de les TIC és que han empès al potencial receptor a prendre protagonisme. Avui, els periodistes hem de posar els nostres lectors (i/o usuaris) en el bell mig del procés comunicatiu. La nostra feina és crear un producte informatiu complet, però també hem de donar les claus al públic per tal que faci la ruta a la seva manera. Això vol dir que s’ha de tractar cada tema com un univers narratiu on hi intervenen diferents peces informatives que tant poden ser mapes, com entrevistes, àudios, fotografies en 360o, timelines, il·lustracions, visualitzacions de dades o text.

Som multipantalla. Hi ha una enorme dispersió en la utilització de diferents dispositius –i els que vindran, parlo dels wearables– per consumir informació segons el temps de què disposem, del lloc on som, de quina altra activitat volem fer… I amb aquestes noves tendències, vinculades estretament al desenvolupament tecnològic i web, les generacions que arriben volen una altra cosa. I n’hi ha molts que reclamen qualitat informativa i noves formes narratives. Els periodistes hem d’explicar històries reals –fins aquí res de nou– però utilitzant tècniques, plataformes i tecnologies innovadores.

Noves Narratives
Ahir, al Col·legi de Periodistes a Barcelona, es va fer una Jornada sobre Noves Narratives (us recomano donar-hi un cop d’ull al hashtag #novesnarratives). Però, encara que sembli mentida, la sala no estava plena! Moderada per Nereida Carrillo, compartien taula alguns responsables d’iniciatives innovadores com Idoia Sota (Acuerdo), Jordi Àvila (Sentits, Esguard), Víctor Pascual, especialista en visualització de dades, i Saül Gordillo, cap de continguts digitals, que va presentar el projecte multimèdia Derribando el muro digital que ha publicat El Periódico de Catalunya.

Em consta, perquè ho faig, que a les facultats de Comunicació estem fent un esforç per fer emergir aquestes i altres noves fórmules narratives aplicades al periodisme i la comunicació. De vegades ens costa que els estudiants –futurs periodistes o comunicadors– trenquin el xip del relat convencional. Però el que costa, encara més, és trencar els murs de les empreses periodístiques i dels professionals del periodisme que es pensen que aquestes noves narratives (o narratives transmèdia, o storytelling, o periodisme immersiu) són quelcom menor o destinat a l’entreteniment. Us ben asseguro que, de vegades, donen molta més informació i de més qualitat que la que pugui haver-hi en molts productes tradicionals de comunicació.

Si voleu fer-ne un tast, mireu la feina d’alguns dels ponents o doneu un cop d’ull al tauler de Scoop.it! d’Eva Domínguez titulat Interactive & Immersive Journalism. Val la pena i, el que és més important, al darrera de molts d’aquests projectes innovadors de periodisme, hi torna a haver fornades de joves –o no tant– que creuen en el periodisme de qualitat però que també creuen que el periodisme, avui, s’ha d’explicar d’una altra manera. I així és com la volen veure els nous lectors (i/o usuaris) dels mitjans de comunicació.