Archive

Posts Tagged ‘Premsa’

#OnSonLesDones | Informe d’octubre

osldJa fa uns mesos que el grup #onsonlesdones va fent el recompte puntual i mensual de la presència de les dones als espais d’opinió de diferents mitjans de comunicació (premsa impresa i digital, ràdio, televisió) amb un balanç agredolç: és cert que hi ha mitjans que han millorat la ràtio dones/homes, però encara queda molt camí per fer. Mireu l’informe d’octubre de 2016.

Pel que fa al periodisme les dones hem estat massa acostumades durant dècades a ser només part de la maquinària comunicativa, però no d’aquella part en què es prenen decisions de veritat, es marca l’agenda informativa, es decideix l’enfoc i la posició del tema…

Són també molts els factors que influeixen en aquesta infrarrepresentació: les dobles o triples jornades laborals que fem: feina remunerada (però menys), família, cura de malalts, militàncies diverses… Però ara hi ha un factor que és més que evident que cal revertir: la necessitat que canviïn determinades inèrcies a l’hora de demanar a expertes o experts la seva opinió sobre qualsevol tema. Busqueu! Busqueu! Segur que trobareu una dona per parlar de tants i tants temes amb coneixement de causa i opinió pròpia.

Que no som aproximadament un 50% de les persones que hi ha al món? Que no som majoria de dones les llicenciades/graduades en infinitats de carreres? Que no som….? La llista podria ser molt llarga. Ara, però, la realitat visible sembla ser que, tot i ser la meitat, no tenim prou capacitat o expertesa per opinar (?). I ho dic pensant en tots els àmbits, no només en els mitjans de comunicació que, no oblidem, marquen tendència. Penseu en les reunions a la feina (qualsevol feina), a les direccions de les empreses, institucions, universitats, etc. Queda molt per fer.

Quina pena! Certament el segles d’història i d’evolució ens han relegat, però també les dones ens hem guanyat unes capacitats innegables i, també, una visió de la vida que és necessari que sigui més públicament compartida. Si habitualment no hi som, si habitualment no s’ens pregunta, si habitualment no opinem, s’està perdent molt de talent.

Fem-nos visibles i alcem la veu. Sempre amb un somriure i, si més no, amb un comentari irònic que també pot ser una poderosa eina de lluita.

Artículo en castellano

Save

Save

Periodisme i crisi de la democràcia

Dimarts 29 de maig es va produir un debat molt interessant a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, promogut des del MeCoPH, sobre els reptes del periodisme davant la crisi de la democràcia. Amb un panell de ponents més que atractiu –el filòsof Josep Ramoneda, la periodista Mònica Terribas, el sociòleg Carlos Zéller- i la presentació d’Albert Chillón, la sala es va omplir de persones que buscàvem alguna resposta a massa preguntes.

En aquesta cruïlla on som, en aquesta convergència de crisis ―social, econòmica i d’idees i valors― no està gens malament intentar pensar com capgirar el nostre ofici.

L’exercici responsable del periodisme passa per mirar de fer arribar a tothom aquella informació que no és al seu abast, tot sabent que desconèixer-la limita els seus drets democràtics. En base a aquesta informació i/o interpretació, el receptor és qui ha de configurar la seva pròpia opinió.

Ara situem-nos al bell mig de l’escàndol Murdoch al Regne Unit –per posar només un exemple que no estigui molt a la vora– on queda més que palesa la connivència obscena entre poders polítics, financers i mediàtics per manipular la realitat i crear un estat d’opinió favorable als seus interessos. Aquest cas és l’evidència que hi ha una terrible roda que no s’atura –com un hàmster dins la gàbia– on els obscurs interessos financers especulatius no vinculats a la producció (que anomenen mercats) gestionen la influència de potents grups de comunicació (molts d’ells empantanats pels deutes) que, alhora, fan d’altaveu i apuntalen un poder polític molt poc democràtic (malauradament, patim bàsicament una democràcia representativa, que no participativa) que els dóna peixet.

I això no canvia. Passa el temps i els mercats es continuen inflant a base d’augmentar les diferències socials (rics més rics, pobres més pobres), cada cop hi ha menys grups o mitjans de comunicació i, en canvi, creixen els opinadors que no saben què és el rigor o la deontologia periodístics. Tot això va quedar explícitament evidenciat a la xerrada d’ahir.

I quin és el futur del periodisme? Quasi tornem a les mateixes idees de sempre però en un suport diferent: el digital. Internet és aquí i no marxarà; les xarxes també han arribat per quedar-se; avui és molt més fàcil i barat disposar d’un mitjà de comunicació, tot i que una altra cosa és l’audiència i trobar la manera de fer-lo rendible…

Per tant, l’aliança del progrés tecnològic i l’avenç en les comunicacions és –com sempre ho ha estat– el gran aliat d’un periodisme lliure que és, alhora, garant de pluralitat democràtica. I si no, com podrem propagar idees diverses que no responguin al discurs dominant? Això comporta un compromís, implica feina, necessita empreses que no siguin només negocis, demana lectors exigents, reclama periodistes honestos i formats que puguin i sàpiguen explicar què passa sobre la base de criteris tan clàssics com el rigor, la fiabilitat, el contrast de fonts, la no perversió del llenguatge…

Doncs sí. Davant de la present cruïlla de crisis s’imposen vells conceptes per renovar el nostre ofici que, en origen, era i ha de ser els ulls d’aquells que no poden, no els deixen, no saben veure què està passant.

Les xarxes socials com a font d’informació

We are Journalists

http://wearejournalists.tumblr.com/M’ha commogut. Un Tumblr que reivindica la nostra professió des de dins. Es clar que també em preocupa que s’hagi de reivindicar la professió de periodista, però és que en mig de tanta deixadesa i instrusió potser cal que ens reivindiquem a nosaltres mateixos.

La professió de periodista, l’ofici de periodista diria jo, s’ha desvirtuat socialment en els darrers anys. La pressió de les empreses, la dels propis emissors de la informació, la precarietat en el lloc de treball, el poc rigor i la banalització precipiten aquest ofici cap a l’abisme.

Quants han sucumbit i abandonat el periodisme per adoptar el rol d’escribidor, per omplir pàgines i minuts a baix preu? Ja fa molts anys que les empreses periodístiques consideren que és massa car dedicar molt de temps a investigar un tema, que les pàgines s’omplen igualment amb les notes més immediates que proporcionen empreses i agències… I així els va: davallades imparables en la difusió, vendes, ingressos per publicitat, pèrdua de credibilitat, etc…

Davant d’aquesta situació, el que cal reivindicar és la professionalitat, el rigor, el rebuig a la frivolitat, la feina curosa i ben feta, la ment oberta. És clar que per al periodista de base, això és difícil de compatibilitzar amb el pagament d’una hipoteca o d’un lloguer, viure en família, veure els amics i mirar de fer-se un nom en aquesta selva mediàtica.

No vull ser pessimista, perquè sé que hi ha molts companys i companyes que pensen i practiquen això, però reivindico que aquests periodistes ens fem visibles per anar guanyant terreny en el món de la comunicació. I és per això que em commouen aquestes històries del Tumblr, tan quotidianes, i que retraten la vida tan poc glamourosa dels periodistes.

Com a mostra, un botó, el retrat de si mateixa que ha fet una dissenyadora de diaris:

“Sóc invisible. Deixo que les paraules i les imatges expliquin la història. Tot passa per les meves mans. La meva feina consisteix a assegurar-me que servim per igual als lectors i als anunciants, perquè no ens podem permetre perdre’ls. Em preocupa que desapareguin els diaris perquè mai he volgut fer una altra cosa. Trobo a faltar les reunions del PTA* i els sopars familiars, però cada dia –vestida amb els meus texans i sandàlies– puc riure, ser creativa i aprenc coses. Sóc dissenyadora de diaris”

Com a periodista i docent, no puc estar-hi més d’acord. Vull reivindicar la meva professió i l’ofici de tantes persones anònimes i honestes que són l’altaveu, la veu i els ulls dels qui no en tenen.

 

*PTA, Parent Teacher Association, fundada el 1897 agrupa més de 6 millions de voluntaris en defensa de la infància als Estats Units

La finalitat del Disseny en Premsa

Olivetti Lexicon 80Hi ha una frase de Steve Jobs que m’agrada especialment:  ”Most people make the mistake of thinking design is what it looks like, […]That’s not what we think design is. It’s not just what it looks like and feels like. Design is how it works.”

A bona part dels estudiants de periodisme els sembla que el disseny en premsa és accessori, que només serveix per deixar “bonica” la pàgina o el reportatge o fer-lo llegible en pantalla. Com a molt, pensen que el disseny en premsa és aprendre una aplicació informàtica… Discrepo radicalment d’aquest concepte des de fa 36 anys, quan vaig arribar a una redacció on encara funcionaven les màquines d’escriure (Olivetti Lexicon 80) i les linotípies feien la feina al taller.

En aquell moment, com a gran novetat, es feia un esbós amb llapis i es calculava amb un tipòmetre les línies que havíem d’escriure, els caràcters que ocuparien els títols, etc… Havíem començat a organitzar la informació d’una manera racional dins la pàgina!

Els anys 80 es va viure l’eclosió dels disseny en Premsa, moment en que es van fer autèntiques aberracions perquè vam oblidar amb quina matèria treballavem: la informació; i quin era el nostre principal objectiu: fer més plaent i entenedora la lectura.

Però, ai! Què seria del millor reportatge, la més gran exclusiva, les imatges més impactants… si no estiguessin ben posats en pàgina? A França d’això en diuen la “mise en page” i és fonamental per potenciar la legibilitat, jerarquitzar i organitzar la informació, fidelitzar els lectors a una estructura subjacent a la imatge del producte. És a dir, això que afirma Steve Jobs, el mag d’Apple mort recentment: “Molta gent  comet l’error de pensar que el disseny és el que es veu [..] Això no és el que creiem. No és només el que es veu o la sensació que et produeix. El Disseny és també com funciona”.

Si un disseny en Premsa està ben reixit, en surten beneficiats els/les periodistes literaris, els/les fotògrafs, la publicació i l’empresa. Tan se val si es publica en paper, com electrònicament: periodisme és escriure, periodisme es fer imatges, periodisme és reunir d’una manera coherent, visual i atractiva tot aquest material. I tot periodista hauria de conèixer aquestes lleis internes, si més no, per vetllar que la seva feina no quedi esguerrada per un mal disseny.

Us deixo un enllaç, de fa molts anys, on es cita aquesta frase de Jobs, i una altre on es pot veure com es feia un diari al 1950. Bon profit!