Arxius

Posts Tagged ‘Periodisme’

#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte, i encara queda molt per fer

Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.

foto-1_-osld_juanfran-martinez

D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones), Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas (Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia (TV3) / Foto: @Juanfran Martínez

Durant 6 mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball…–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.

Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions…

Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de la premsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una Llei d’Igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, el diari Ara i El Punt Avui incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.

La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural  obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.

En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC1 i Catalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i ‘Catalunya Vespre’. RAC1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC1’ i ‘Via lliure’.

Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació  als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i ‘L’Illa de Robinson’.

Canviar inèrcies que invisibilitzen la dona
Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSonLesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.

foto-2_osld_juanfran-martinez

#OnSonLesDones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors; en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla marca la línia del 50%. Foto: @Juanfran Martínez

I en aquesta problemàtica -la poca presència de les dones en espais d’opinió- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera (Ara), Mònica Terribas (El Matí de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia (Els Matins de TV3), més en Xavier Graset (Més324) que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi,  i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.

Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.

Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?

També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.

Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges… Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.

I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.

No volem ser “todòlegs”
I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.

Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.

Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin  el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?

És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?

Pepa Badell
@PepaBadell

Fotos: @Juanfran Martínez

Vull saber

Ara que el Banc Central Europeu (BCE) ha abaixat el preu del diner a un mínim històric, el 0,5%, vull saber per què no ens afecta als més comuns dels mortals de l’Estat espanyol.

llima_baixa

Vull saber per què ofereixen 3€, o menys, per una entrada de bloc (article de 200 paraules) a periodistes formats i amb experiència que –com a autònoms/es—es paguen la seguretat social, els impostos, la formació continuada i les eines que necessiten per treballar. Si a més som dones, paguem per partida doble, perquè el nostre ofici s’ha feminitzat, però a canvi de la precarització. I ens hem de creure que aquesta és la tarifa perquè som massa periodistes buscant feina?

Llegeix més

La responsabilitat social dels mitjans de comunicació

Campanya lluita contra el càncer

Científiques versus princesetes
Un dels objectius que té la Unió Europea per al 2030 (ep!
a 17 anys vista, que sembla que no cal anar amb presses) és que la meitat dels científics i dels responsables de la política científica, en tots els camps i en tots els nivells, siguin dones.

I això m’ha fet pensar. I molt. En la meva col·laboració setmanal amb La Independent –un grup de dones que,
de manera altruista, intenten donar un enfocament de gènere
a la informació- he hagut d’editar un parell de temes: el primer tractava d’un maletí de recursos sobre gènere i ciència
que ha publicat la UAB, i el segon sobre la denúncia contra una franquícia de salons de bellesa per a nenes de 4 a 12 anys (!!!).

Llegeix més

La finalitat del Disseny en Premsa

Olivetti Lexicon 80Hi ha una frase de Steve Jobs que m’agrada especialment:  ”Most people make the mistake of thinking design is what it looks like, […]That’s not what we think design is. It’s not just what it looks like and feels like. Design is how it works.”

A bona part dels estudiants de periodisme els sembla que el disseny en premsa és accessori, que només serveix per deixar “bonica” la pàgina o el reportatge o fer-lo llegible en pantalla. Com a molt, pensen que el disseny en premsa és aprendre una aplicació informàtica… Discrepo radicalment d’aquest concepte des de fa 36 anys, quan vaig arribar a una redacció on encara funcionaven les màquines d’escriure (Olivetti Lexicon 80) i les linotípies feien la feina al taller.

En aquell moment, com a gran novetat, es feia un esbós amb llapis i es calculava amb un tipòmetre les línies que havíem d’escriure, els caràcters que ocuparien els títols, etc… Havíem començat a organitzar la informació d’una manera racional dins la pàgina!

Els anys 80 es va viure l’eclosió dels disseny en Premsa, moment en que es van fer autèntiques aberracions perquè vam oblidar amb quina matèria treballavem: la informació; i quin era el nostre principal objectiu: fer més plaent i entenedora la lectura.

Però, ai! Què seria del millor reportatge, la més gran exclusiva, les imatges més impactants… si no estiguessin ben posats en pàgina? A França d’això en diuen la “mise en page” i és fonamental per potenciar la legibilitat, jerarquitzar i organitzar la informació, fidelitzar els lectors a una estructura subjacent a la imatge del producte. És a dir, això que afirma Steve Jobs, el mag d’Apple mort recentment: “Molta gent  comet l’error de pensar que el disseny és el que es veu [..] Això no és el que creiem. No és només el que es veu o la sensació que et produeix. El Disseny és també com funciona”.

Si un disseny en Premsa està ben reixit, en surten beneficiats els/les periodistes literaris, els/les fotògrafs, la publicació i l’empresa. Tan se val si es publica en paper, com electrònicament: periodisme és escriure, periodisme es fer imatges, periodisme és reunir d’una manera coherent, visual i atractiva tot aquest material. I tot periodista hauria de conèixer aquestes lleis internes, si més no, per vetllar que la seva feina no quedi esguerrada per un mal disseny.

Us deixo un enllaç, de fa molts anys, on es cita aquesta frase de Jobs, i una altre on es pot veure com es feia un diari al 1950. Bon profit!

%d bloggers like this: