Archive

Arxiu d'Autor

#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte, i encara queda molt per fer

Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.

foto-1_-osld_juanfran-martinez

D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones), Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas (Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia (TV3) / Foto: @Juanfran Martínez

Durant 6 mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball…–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.

Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions…

Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de la premsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una Llei d’Igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, el diari Ara i El Punt Avui incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.

La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural  obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.

En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC1 i Catalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i ‘Catalunya Vespre’. RAC1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC1’ i ‘Via lliure’.

Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació  als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i ‘L’Illa de Robinson’.

Canviar inèrcies que invisibilitzen la dona
Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSonLesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.

foto-2_osld_juanfran-martinez

#OnSonLesDones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors; en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla marca la línia del 50%. Foto: @Juanfran Martínez

I en aquesta problemàtica -la poca presència de les dones en espais d’opinió- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera (Ara), Mònica Terribas (El Matí de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia (Els Matins de TV3), més en Xavier Graset (Més324) que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi,  i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.

Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.

Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?

També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.

Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges… Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.

I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.

No volem ser “todòlegs”
I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.

Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.

Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin  el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?

És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?

Pepa Badell
@PepaBadell

Fotos: @Juanfran Martínez

#OnSonLesDones | Informe d’octubre

osldJa fa uns mesos que el grup #onsonlesdones va fent el recompte puntual i mensual de la presència de les dones als espais d’opinió de diferents mitjans de comunicació (premsa impresa i digital, ràdio, televisió) amb un balanç agredolç: és cert que hi ha mitjans que han millorat la ràtio dones/homes, però encara queda molt camí per fer. Mireu l’informe d’octubre de 2016.

Pel que fa al periodisme les dones hem estat massa acostumades durant dècades a ser només part de la maquinària comunicativa, però no d’aquella part en què es prenen decisions de veritat, es marca l’agenda informativa, es decideix l’enfoc i la posició del tema…

Són també molts els factors que influeixen en aquesta infrarrepresentació: les dobles o triples jornades laborals que fem: feina remunerada (però menys), família, cura de malalts, militàncies diverses… Però ara hi ha un factor que és més que evident que cal revertir: la necessitat que canviïn determinades inèrcies a l’hora de demanar a expertes o experts la seva opinió sobre qualsevol tema. Busqueu! Busqueu! Segur que trobareu una dona per parlar de tants i tants temes amb coneixement de causa i opinió pròpia.

Que no som aproximadament un 50% de les persones que hi ha al món? Que no som majoria de dones les llicenciades/graduades en infinitats de carreres? Que no som….? La llista podria ser molt llarga. Ara, però, la realitat visible sembla ser que, tot i ser la meitat, no tenim prou capacitat o expertesa per opinar (?). I ho dic pensant en tots els àmbits, no només en els mitjans de comunicació que, no oblidem, marquen tendència. Penseu en les reunions a la feina (qualsevol feina), a les direccions de les empreses, institucions, universitats, etc. Queda molt per fer.

Quina pena! Certament el segles d’història i d’evolució ens han relegat, però també les dones ens hem guanyat unes capacitats innegables i, també, una visió de la vida que és necessari que sigui més públicament compartida. Si habitualment no hi som, si habitualment no s’ens pregunta, si habitualment no opinem, s’està perdent molt de talent.

Fem-nos visibles i alcem la veu. Sempre amb un somriure i, si més no, amb un comentari irònic que també pot ser una poderosa eina de lluita.

Artículo en castellano

Save

Save

#OnSonLesDones

Presentació manifest #OnSonLesDonesImatge: facebook.com/onsonlesdones/

 

Caram! Quin embolic que s’ha muntat amb aquest grup/xarxa @onsonlesdones… Dijous 28 de juliol la sala d’actes del Col·legi de Periodistes es va omplir de gom a gom de persones que reclamaven més visibilitat, dret a opinar i capacitat de decidir per a les dones. N’hi havia de tots els àmbits: professional, polític, cultural.

Va ser un èxit total de convocatòria. Es va presentar el manifest i les conclusions d’un estudi embrionari, i encara incomplet, però que ja demostra que les dones no som presents allà on cal ser-hi per crear opinió, marcar agenda informativa i prendre decisions rellevants.

Certament, s’han donat moltes passes, però, encara ens cal ser decisives en molts més àmbits i això és el que han volgut palesar aquestes dones que, tot just, van començar a recollir dades sobre el tema fa dos mesos. L’èxit de la seva convocatòria i de la seva proposta –que tantes persones hem fet nostra- evidencia que no cal baixar la guàrdia ni deixar d’insistir-hi.

A partir d’ara s’hauran de fer estudis més sistemàtics i científics, i recollir les moltes anàlisis que ja s’han fet o utilitzar i millorar els cercadors d’expertes que ja existeixen. Ara bé, la prova de foc serà veure com van apareixent més i més dones, més i més expertes en els àmbits de la comunicació des d’una perspectiva multidisciplinar. No oblidem que no només s’opina des de les pàgines d’opinió, sinó des de qualsevol racó on la veu tingui ressò.

Crec que és important que les dones opinem i tinguem una presència real i efectiva als mitjans, i no només perquè estem qualificades per parlar de qualsevol tema i decidir en qualsevol àmbit. Tant o més important és ser conscients que això ens permetrà fer visible la nostra manera de veure el món, la nostra forma de viure la vida, la nostra capacitat de comunicació i per crear xarxes, la nostra visió de l’agenda informativa i l’apropament a una perspectiva de gènere arreu, tan necessària pels segles de retard que portem.

Més informació:
#OnSonLesDones

ICD – Cercador d’expertes

Plataforma Expertas

IIGC – Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya 2005-2015

CE – She Figures 2015 (resum)

CCOO – Informe sobre la situació laboral de les dones a Catalunya

Save

Save

Save

Save

Margarita

Assemblea de treballadors del Diari de Barcelona, 1977La mort de Margarita Rivière m’ha trasbalsat. Tot d’un cop he tornat al periodisme de 1976 al Diari de Barcelona on, amb 19 anys, plena d’il·lusió, ignorància, ingenuïtat i procurant fer-me la valenta, vaig aterrar com a estudiant en pràctiques a la secció de local.

Nom em vull equivocar, però crec que aquell estiu les úniques dones periodistes en nòmina al Brusi eren Margarita Rivière i Teresa Rubio. És clar que la redacció estava composada només per una trentena de professionals dirigits per Josep Pernau.

Són els dies en què als diaris només hi havia les seccions de Local, España, Internacional, Esports i Opinió. La cultura tenia un paper més aviat secundari i no existia la secció de Política. Són els anys en què la informació política s’amagava als diaris entre les notícies d’informació local. Són els anys en què els periodistes recollíem les paraules dels futurs polítics de primera fila fent “enquestes” als qui, públicament, només identificàvem com a “advocat”, “economista”, “metge”, empresari… i poca cosa més, perquè els partits i sindicats no eren legals. Però hi havia un fil invisible entre lectors i periodistes i, evidentment, tothom sabia qui parlava i quin era el seu pensament polític.

Eren també els temps de les I Jornades Catalanes de la Dona, primer acte públic de reivindicació i visibilitat de la dona després del franquisme. Al món de la premsa pioneres com Margarita van obrir el camí i reclamar el seu paper en un ofici en què ser dona i mare encara era un problema. Avui les dones ja no són una raresa a les redaccions ni a les facultats, però si ho són encara a les cadires de direcció. Queda tant per fer…

Aquella etapa del Diari de Barcelona va acabar amb l’acomiadament de quasi tota la redacció que reivindicava l’exercici de la Clàusula de Consciència davant un empresari de dretes que finançava a Catalunya l’Alianza Popular de Manuel Fraga Iribarne, promotor de la Ley de Prensa e Imprenta franquista de 1966. Al diari quasi tothom era d’esquerres o de més esquerres (en dèiem esquerra extraparlamentària) i la convivència amb l’empresa va ser del tot impossible.

Recordo les assemblees dels últims temps a la redacció del carrer Muntaner, tots asseguts a terra perquè, fins i tot, ens havien tret els mobles. La fi d’un somni, si vols ingenu, però que ens va marcar per sempre més en la defensa dels valors i la dignitat del nostre ofici. Margarita hi era allà amb tants d’altres, discreta i sense aixecar molt la veu, practicant la fina ironia i el pensament crític que l’acompanyarien sempre.

Un petó. Vaig corrents a buscar la teva darrera novel·la.

Save

Save

La crisi que tot ho transforma

La crisi que tot ho canvia

255 gràfics que permeten visualitzar el mapa de la crisi als Estats Units. Un interessant exercici de Periodisme de Dades.

Aquest enorme treball ha estat realitzat per Jeremy Ashkenas i Alicia Parlapiano

Una dada reveladora és que s’han recuperat els 9 millions de llocs de treball perduts, però no tots els sectors industrials es recuperen de la mateixa manera.

El Periodistes ens hauriem de mirar amb cura les que fan referència al món de la premsa, publicitat i edició.

http://www.nytimes.com/interactive/2014/06/05/upshot/how-the-recession-reshaped-the-economy-in-255-charts.html

 

Un reconeixement a la feina ben feta

Logo Via de EscapeParlem molt de la crisi a la premsa, però jo veig constantment exemples que em diuen tot el contrari.

Durant més de vint anys de docència ininterrompuda he vist generacions de joves amb inquietuds molt diverses, i sempre hi ha hagut alumnes que m’han fet confiar que aquest ofici té projecció i futur. Només voldria que les empreses periodístiques i els propis lectors, tots aquells que volen gaudir d’una informació ben feta, reclamin continguts de qualitat i no confonguin informació amb reproducció de notes copy & paste o similars.

Ara només poso un exemple, per què fa il·lusió veure’l reflectit en un gran mitjà de comunicació. Però hi ha d’altres projectes que s’han fet i que s’estan fent, sobre els quals en parlarem aviat.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/alumnos-uab-crean-proyecto-via-escape-para-reflejar-precariedad-laboral-3271314#

 

L’enllaç directe directe al projecte és: http://viadeescapeoficial.wix.com/viadeescape

Més informació sobre noves formes narratives al periodisme a Twitter #novesnarratives

 

 

Noies poderoses i gent amb molt de talent

#jpd14::: Narratives postdigitals (2)

Aquests darrers dies s’han fet a Barcelona, Madrid i Almeria les II Jornades de Periodisme de Dades i Open Data amb el títol “Con los datos en la masa”. Karma Peiró i Mar Cabra (OKF, Open Knowledge Foundation) en són les impulsores amb un equip de persones amb molt de talent i generositat entestat a compartir coneixement.

Si les anteriors #jpd13 ja van ser una injecció d’energia, un any més tard s’ha de reconèixer que el panorama de les #jpd14 és encara millor.És extremadament estimulant assistir a una trobada on desenes de persones estan bolcades a aprendre i compartir coneixement i innovació. I és que el periodisme no ha mort, però les coses s’han de fer d’una altra manera.

A mi m’ha semblat especialment interessant la presència de dones amb un important perfil tecnològic i creatiu. A la premsa encara es fa difícil veure dones, no només a llocs de responsabilitat a les redaccions (que tampoc hi són), sinó també a llocs estratègics on es couen les formes de fer periodisme més innovadores. Totes aquestes formes tenen com a nexe comú la tecnologia, la programació, saber explicar històries, el disseny i el treball col·laboratiu. Parlem de periodisme de dades, periodisme transmèdia, periodisme immersiu, etc…, totes aquestes noves (o potser no tant) formes narratives postdigitals.

Ja hi ha dones treballant en equips multidisciplinars amb resultats magnífics, però encara en calen más. Durant aquestes jornades ponents com Mariana Santos, Nicola Hughes, Gabriela Rodríguez, Eva Belmonte, i les organizadores Karma Peiró i Mar Cabra, entre d’altres, n’han donat testimoni. Feu un cop d’ull als seus comptes de Twitter i observeu quin periodisme fan aquestes dones a The Guardian, The Times, ICIJ, Fundación Civio, etc… Quasi bé totes expressen una sola idea per explicar como han arribat fins aquí: des de la curiositat, la inquietud professional, no tenir por al risc, aprendre sempre i compartint en obert i des de internet.

En aquest àmbit, mereix especial atenció el moviment Chicas Poderosas, que amb l’ajuda del Knight Center mira de promoure el coneixement tecnològic i capacitar les dones en la pràctica dins les redaccions de tota Amèrica Llatina… i més enllà. Fa enveja sentir aquestes dones explicar amb passió, coneixements, sentit de l’humor i rigor com és el seu treball.

Tampoc vull oblidar els nois poderosos i amb talent que hem sentit i amb qui hem tingut el plaer de treballar aquests dies durant les #jpd14. En aquest post m’interessava destacar el perfil tecnològic i de coneixement de les dones, però també vull reconèixer el treball, els tallers i les ponències de periodistes com Eduard Martín-Borregón, Carlos Alonso, Jesús Escudero, Juan Francisco Caro… i desenvolupadors com Alberto Labarga, entre d’altres. Una recomanació: mireu el programa, ponents i tallers de les #jpd14. Després d’una bona estona “Con los datos en la masa” et vindràn ganes de fer uns “pans” periodístics boníssims. Aquí teniu un tastet del que es va presentar  ;-)

versión en castellano

Narratives postdigitals (1)

Dies enrere comentava aquí mateix que no creia en la crisi de la premsa. Sí que crec en la crisi de determinada manera de fer periodisme, i també crec que és el moment reivindicar els continguts periodístics de qualitat.

Tant se val el gènere, el format, el llenguatge en què estigui fet el contingut periodístic. Tant se val en quin o quins dispositius hagi d’arribar el producte al públic. Si és bo, si captura l’atenció dels lectors i/o usuaris, si captiva, emociona i informa des del rigor, la història s’ho val.

El periodisme d’investigació ha estat sempre el model en majúscules, el mirall indiscutible de moltes generacions de periodistes. Però ara hi ha altres formes de presentar i explicar històries, a banda dels reportatges exclusius a què estem acostumats a la premsa tradicional, inclosa l’audiovisual.

 

Una altra manera d’informar-se
Dos dels models que tenen ara una absoluta vigència són el Periodisme de Dades i les Narratives Transmèdia aplicades al periodisme.

Sobre el Periodisme de Dades en parlaré aviat, després de les JPD’14 que són a punt de començar. Es tracta d’una iniciativa que ha propagat i demostrat en molt poc temps (JPD’13) que les dades ens poden explicar moltes històries i són un instrument de primeríssima qualitat per als periodistes.

M’interessa centrar-me aquí en les narratives transmèdia, l’storytelling aplicat al periodisme. Les fórmules multimèdia i interactives de què disposem per narrar una història són fascinants. La tecnologia, les aplicacions i el disseny posats al servei d’una història donen ales al periodisme més creatiu.

Som en una cruïlla on consumim els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent a fa tan sols 15 anys. Utilitzem els múltiples dispositius que tenim a l’abast de manera simultània o seqüencial: tot depèn d’on som, què volem veure i/o llegir i de quin temps disposem. Internet i les xarxes socials ens han fet proactius i estem habituats a participar en el fet informatiu, i no només compartint enllaços, imatges, videos i/o comentaris a facebook, twitter i whatsapp.

Vull dir que, gràcies a les estratègies narratives multimèdia interactives, podem explicar històries complexes ben documentades i rigoroses. També permeten fer periodisme tal com l’espera el públic multipantalla nascut de la nova realitat tecnològica i de la web participativa.

És clar que tampoc les noves narratives fan necessàriament bo el periodisme. Aquí tenim poques alternatives i són les de sempre. No hi insistiré, però és fonamental que un/a periodista, a més de ser rigorós, cregui en el sentit i responsabilitat social del seu ofici.

 

Per on començar?
La seqüencia ideal per iniciar el treball seria combinar una bona història amb un bon equip multidisciplinar. Triar el tema (contingut) i saber a qui va destinat (target) pot obrir-nos molt el camí. Internet és global i el nostre públic potencial infinit, però els interessos informatius poden ser diferents segons la cojuntura o el lloc. Per tant, cada projecte és únic i no pot seguir el mateix patró.

Pel que fa al segon factor del binomi, l’equip, és cabdal per tirar endavant el projecte. Si bé és important que el/la periodista sigui multitasca, tingui coneixements de programació i de disseny, sempre serà més productiu treballar amb col·laboradors especialitzats. Passa el mateix amb el periodisme de dades, on és tan important trobar i refinar les dades com explicar què ens diuen i posar-les a disposició del públic interpretant-les i servint-les d’una manera visual i entenedora. Per tant, una forma essencial d’organització del treball per a aquesta forma de periodisme seria el coworking.

És evident que anem més enllà de l’estructura clàssica de les redaccions, fins i tot de les redaccions integrades on hi caben els periodistes multitasca i multiplataforma. En aquest cas, aquestes noves (o potser no tant?) formes de fer periodisme necessiten la col·laboració estreta dels qui saben cercar, processar i editar la informació, dels qui les serveixen sota un bon mapa de navegació, i de qui pot reunir-ho tot en un disseny atractiu, fàcilment navegable i multidispositiu.

 

Trencar el relat lineal
Ja tenim la història i un potencial equip de treball. Ara, com a periodistes, hem de trencar una de les nostres rutines més estimades: el relat lineal. I l’hem de trencar per què hem de donar la llibertat al lector que sigui ell qui prengui el comandament i decideixi com vol seguir, entendre, veure i llegir la nostra història… Això es complica.

Els periodistes ens sentim massa còmodes presentant la nostra visió de la informació a un usuari finalista. Però l’atractiu de les noves estratègies narratives rau en el rigor dels continguts combinat amb interfícies creades pensant en la nova realitat del lector/audiència multipantalla. Aquest públic ha de poder triar el seu ritme, ordre i preferències per navegar per la nostra història periodística.

És clar que el periodista proposa un ordre, una jerarquia, però és el lector qui decideix. És per això que totes les micro-històries que formen part de l’univers narratiu d’un projecte periodístic transmèdia han d’estar –alhora- tancades i obertes. Tancades per què cadascuna d’elles ha de ser una peça coherent i completa dins el projecte. Obertes, per què el conjunt de totes elles ha de permetre el lector submergir-se en el tema i poder navegar per totes les seves vessants: relat, dades, entrevistes, imatges…

Com a conclusió, constatar que els periodistes que defensem aquestes noves narratives hem de fer coses tan habituals com triar un bon tema, documentar-lo, buscar dades, contrastar la informació, entrevistar qui calgui i amb diversitat de punts de vista, i organitzar la informació per servir-la als nostres lectors/públic. Res de nou. Segur?

La diferència està en què el nostre públic ja és diferent i espera rebre la informació d’una altra manera. És la nostra obligació avançar-nos i adaptar-nos a aquestes realitats i apostar pel periodisme de sempre (el de veritat) amb aquestes noves eines i estratègies narratives. El periodisme sempre s’ha donat la mà amb la tecnologia i les comunicacions. Per tant, a què estem esperant?

#jpd14, l’actualitat del Periodisme de Dades

Beques #jpd14L’organització de les II Jornades de Periodisme de Dades, que es farà simultàniament a Barcelona, Madrid, i Almeria entre el 24 i el 27 d’abril d’enguany, ofereix unes beques per als qui treballin com a voluntaris en diferents tasques de difusió i d’organització. Es poden demanar a:

http://periodismodatos.okfn.es/becas-jpd14-ven-gratis-a-las-jornadas/

Animeu-vos a assistir-hi i a demanar una de les beques. Les #jpd14 bé s’ho valen!!! L’any passat també van ser molt interessants.

Us deixo l’enllaç a la crònica que vaig fer el 2013, i a la web de l’OKF, organització que promou les jornades.
https://pepabadell.wordpress.com/2013/05/26/jpd13-fem-un-reset/
http://periodismodatos.okfn.es/

La fi de l’era paper no és la fi del periodisme

Viejo y nuevo periodismo. @PepaBadellQue consti, d’entrada, que no crec que s’hagi acabat el periodisme imprès. No sé quants anys li queden, però sí que entenc que ja fa temps que ha periclitat una manera de fer periodisme. I això afecta no només el paper, si no la ràdio i la televisió en el seu sentit de premsa tradicional.

Ja fa temps que escric periòdicament sobre aquest tema, i cada vegada constato més evidències que això és així: la davallada dels tiratges, la fragmentació infinita de l’audiència i la caiguda generalitzada de la publicitat en són testimonis de càrrec.

Ara bé, en som responsables els periodistes? En part sí i en part no. En tota empresa periodística hi ha diferents actors: empresa, recursos tecnològics i equip de professionals que configuren la redacció, tinguin el perfil que tinguin (periodistes, fotògrafs, infògrafs, dissenyadors, càmeres i altre personal tècnic, inclosos els programadors).

Empreses
Les empreses en són responsables perquè, com que durant tants anys va ser tan fàcil exercir el monopoli, poques coses volien canviar. També ho són per la seva mala gestió sobre els continguts i els professionals que els fan possibles. O és que ens hem d’oblidar del generalitzat desmantellament del equips d’investigació a les redaccions dels grans mitjans? Parlo dels anys 80 i 90 del segle passat. Amb un públic assegurat i un mercat publicitari captiu, les empreses periodístiques (no només les de paper) es van llançar a una frenètica carrera per omplir pàgines i hores de programació perquè, en generalitzar-se la societat de consum, tot tipus d’empreses i publicistes necessitaven més paper, més espais on vendre els seus productes. I aquí hi entren també les institucions, partits, etc… que tampoc poden defugir la seva responsabilitat sobre l’intervencionisme en els mitjans de comunicació per interessos més aviat espuris i a curt termini.

Internet, certament, ho va capgirar tot. Com sempre passa, petites iniciatives molt imaginatives, àgils i agosarades, amb professionals implicats al darrere, van bastir un nou univers informatiu. Els grans grups de comunicació –cada vegada concentrats en menys mans– no es podien quedar enrere i ràpidament van fer les seves webs, primer, i els seus portals informatius, després, fins a arribar als actuals portals multimèdia i xarxes socials derivades. Per farcir aquestes noves redaccions –que primer estaven estrictament separades de les convencionals– van arribar fornades de periodistes joves, becaris i becàries moltes vegades mal pagats.

Amb això les empreses van demostrar novament –parlo de finals dels noranta i primers anys d’aquest segle– una enorme miopia regalant continguts i traient valor a la informació ben feta per professionals. I és que la informació sempre ha estat qüestió de qualitat i no de quantitat.

La deriva de la qualitat no ha parat de créixer aquests darrers anys a força d’EROs i retallades a les redaccions. Els mitjans audiovisuals –especialment la televisió- han tingut un paper protagonista en aquesta pèrdua de prestigi de la professió atorgant a qualsevol el títol de comunicador. Tot sigui pel share.

Periodistes
I aquí, hem perdut el nord. No puc negar que els periodistes, molt i molt castigats per la crisi, hi hem posat el nostre granet de sorra: ens hem sotmès als dictats de l’empresa i dels polítics de torn, hem amagat el cap sota l’ala per por de perdre el nostre estatus a la redacció, hem tingut por de ser substituïts simplement per algú amb un salari més baix. I, perquè no dir-ho, també és més còmode no fer coses massa complicades i anar farcint de temes els diaris i informatius. I on són els principis ètics i socials del periodisme?

Atenció apocalíptics! Que no poso tothom al mateix sac. Però, no hem oblidat una mica, o molt, que una societat sense premsa lliure no és democràtica? Hem oblidat que cal donar veu als qui no la tenen i ser crítics amb el poder? Hem arraconat tècniques de l’ofici tan bàsiques com documentar, contrastar i organitzar la informació? Que potser ja no creiem en el sentit social del nostre ofici? De vegades és escandalós veure com hi ha mitjans que són únicament un vehicle polític d’interessos diversos, sense cap respecte per la informació.

Tecnologia
I pel que fa a la tecnologia, aquí hi cabem tots: empreses que no innoven i comunicadors mandrosos que no busquen noves fórmules periodístiques adequades al públic actual. Avui, un lector (i/o usuari) consumeix els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent.

Tota la vida ens hem capficat en l’esquema tradicional de la comunicació: absolutament lineal (emissor-missatge-receptor), que fa del lector/oient/espectador un receptor quasi totalment passiu. En canvi, la virtut de les TIC és que han empès al potencial receptor a prendre protagonisme. Avui, els periodistes hem de posar els nostres lectors (i/o usuaris) en el bell mig del procés comunicatiu. La nostra feina és crear un producte informatiu complet, però també hem de donar les claus al públic per tal que faci la ruta a la seva manera. Això vol dir que s’ha de tractar cada tema com un univers narratiu on hi intervenen diferents peces informatives que tant poden ser mapes, com entrevistes, àudios, fotografies en 360o, timelines, il·lustracions, visualitzacions de dades o text.

Som multipantalla. Hi ha una enorme dispersió en la utilització de diferents dispositius –i els que vindran, parlo dels wearables– per consumir informació segons el temps de què disposem, del lloc on som, de quina altra activitat volem fer… I amb aquestes noves tendències, vinculades estretament al desenvolupament tecnològic i web, les generacions que arriben volen una altra cosa. I n’hi ha molts que reclamen qualitat informativa i noves formes narratives. Els periodistes hem d’explicar històries reals –fins aquí res de nou– però utilitzant tècniques, plataformes i tecnologies innovadores.

Noves Narratives
Ahir, al Col·legi de Periodistes a Barcelona, es va fer una Jornada sobre Noves Narratives (us recomano donar-hi un cop d’ull al hashtag #novesnarratives). Però, encara que sembli mentida, la sala no estava plena! Moderada per Nereida Carrillo, compartien taula alguns responsables d’iniciatives innovadores com Idoia Sota (Acuerdo), Jordi Àvila (Sentits, Esguard), Víctor Pascual, especialista en visualització de dades, i Saül Gordillo, cap de continguts digitals, que va presentar el projecte multimèdia Derribando el muro digital que ha publicat El Periódico de Catalunya.

Em consta, perquè ho faig, que a les facultats de Comunicació estem fent un esforç per fer emergir aquestes i altres noves fórmules narratives aplicades al periodisme i la comunicació. De vegades ens costa que els estudiants –futurs periodistes o comunicadors– trenquin el xip del relat convencional. Però el que costa, encara més, és trencar els murs de les empreses periodístiques i dels professionals del periodisme que es pensen que aquestes noves narratives (o narratives transmèdia, o storytelling, o periodisme immersiu) són quelcom menor o destinat a l’entreteniment. Us ben asseguro que, de vegades, donen molta més informació i de més qualitat que la que pugui haver-hi en molts productes tradicionals de comunicació.

Si voleu fer-ne un tast, mireu la feina d’alguns dels ponents o doneu un cop d’ull al tauler de Scoop.it! d’Eva Domínguez titulat Interactive & Immersive Journalism. Val la pena i, el que és més important, al darrera de molts d’aquests projectes innovadors de periodisme, hi torna a haver fornades de joves –o no tant– que creuen en el periodisme de qualitat però que també creuen que el periodisme, avui, s’ha d’explicar d’una altra manera. I així és com la volen veure els nous lectors (i/o usuaris) dels mitjans de comunicació.