Arxius

Archive for the ‘Docència’ Category

Un reconeixement a la feina ben feta

Logo Via de EscapeParlem molt de la crisi a la premsa, però jo veig constantment exemples que em diuen tot el contrari.

Durant més de vint anys de docència ininterrompuda he vist generacions de joves amb inquietuds molt diverses, i sempre hi ha hagut alumnes que m’han fet confiar que aquest ofici té projecció i futur. Només voldria que les empreses periodístiques i els propis lectors, tots aquells que volen gaudir d’una informació ben feta, reclamin continguts de qualitat i no confonguin informació amb reproducció de notes copy & paste o similars.

Ara només poso un exemple, per què fa il·lusió veure’l reflectit en un gran mitjà de comunicació. Però hi ha d’altres projectes que s’han fet i que s’estan fent, sobre els quals en parlarem aviat.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/alumnos-uab-crean-proyecto-via-escape-para-reflejar-precariedad-laboral-3271314#

 

L’enllaç directe directe al projecte és: http://viadeescapeoficial.wix.com/viadeescape

Més informació sobre noves formes narratives al periodisme a Twitter #novesnarratives

 

 

Anuncis

Narratives postdigitals (1)

Dies enrere comentava aquí mateix que no creia en la crisi de la premsa. Sí que crec en la crisi de determinada manera de fer periodisme, i també crec que és el moment reivindicar els continguts periodístics de qualitat.

Tant se val el gènere, el format, el llenguatge en què estigui fet el contingut periodístic. Tant se val en quin o quins dispositius hagi d’arribar el producte al públic. Si és bo, si captura l’atenció dels lectors i/o usuaris, si captiva, emociona i informa des del rigor, la història s’ho val.

El periodisme d’investigació ha estat sempre el model en majúscules, el mirall indiscutible de moltes generacions de periodistes. Però ara hi ha altres formes de presentar i explicar històries, a banda dels reportatges exclusius a què estem acostumats a la premsa tradicional, inclosa l’audiovisual.

 

Una altra manera d’informar-se
Dos dels models que tenen ara una absoluta vigència són el Periodisme de Dades i les Narratives Transmèdia aplicades al periodisme.

Sobre el Periodisme de Dades en parlaré aviat, després de les JPD’14 que són a punt de començar. Es tracta d’una iniciativa que ha propagat i demostrat en molt poc temps (JPD’13) que les dades ens poden explicar moltes històries i són un instrument de primeríssima qualitat per als periodistes.

M’interessa centrar-me aquí en les narratives transmèdia, l’storytelling aplicat al periodisme. Les fórmules multimèdia i interactives de què disposem per narrar una història són fascinants. La tecnologia, les aplicacions i el disseny posats al servei d’una història donen ales al periodisme més creatiu.

Som en una cruïlla on consumim els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent a fa tan sols 15 anys. Utilitzem els múltiples dispositius que tenim a l’abast de manera simultània o seqüencial: tot depèn d’on som, què volem veure i/o llegir i de quin temps disposem. Internet i les xarxes socials ens han fet proactius i estem habituats a participar en el fet informatiu, i no només compartint enllaços, imatges, videos i/o comentaris a facebook, twitter i whatsapp.

Vull dir que, gràcies a les estratègies narratives multimèdia interactives, podem explicar històries complexes ben documentades i rigoroses. També permeten fer periodisme tal com l’espera el públic multipantalla nascut de la nova realitat tecnològica i de la web participativa.

És clar que tampoc les noves narratives fan necessàriament bo el periodisme. Aquí tenim poques alternatives i són les de sempre. No hi insistiré, però és fonamental que un/a periodista, a més de ser rigorós, cregui en el sentit i responsabilitat social del seu ofici.

 

Per on començar?
La seqüencia ideal per iniciar el treball seria combinar una bona història amb un bon equip multidisciplinar. Triar el tema (contingut) i saber a qui va destinat (target) pot obrir-nos molt el camí. Internet és global i el nostre públic potencial infinit, però els interessos informatius poden ser diferents segons la cojuntura o el lloc. Per tant, cada projecte és únic i no pot seguir el mateix patró.

Pel que fa al segon factor del binomi, l’equip, és cabdal per tirar endavant el projecte. Si bé és important que el/la periodista sigui multitasca, tingui coneixements de programació i de disseny, sempre serà més productiu treballar amb col·laboradors especialitzats. Passa el mateix amb el periodisme de dades, on és tan important trobar i refinar les dades com explicar què ens diuen i posar-les a disposició del públic interpretant-les i servint-les d’una manera visual i entenedora. Per tant, una forma essencial d’organització del treball per a aquesta forma de periodisme seria el coworking.

És evident que anem més enllà de l’estructura clàssica de les redaccions, fins i tot de les redaccions integrades on hi caben els periodistes multitasca i multiplataforma. En aquest cas, aquestes noves (o potser no tant?) formes de fer periodisme necessiten la col·laboració estreta dels qui saben cercar, processar i editar la informació, dels qui les serveixen sota un bon mapa de navegació, i de qui pot reunir-ho tot en un disseny atractiu, fàcilment navegable i multidispositiu.

 

Trencar el relat lineal
Ja tenim la història i un potencial equip de treball. Ara, com a periodistes, hem de trencar una de les nostres rutines més estimades: el relat lineal. I l’hem de trencar per què hem de donar la llibertat al lector que sigui ell qui prengui el comandament i decideixi com vol seguir, entendre, veure i llegir la nostra història… Això es complica.

Els periodistes ens sentim massa còmodes presentant la nostra visió de la informació a un usuari finalista. Però l’atractiu de les noves estratègies narratives rau en el rigor dels continguts combinat amb interfícies creades pensant en la nova realitat del lector/audiència multipantalla. Aquest públic ha de poder triar el seu ritme, ordre i preferències per navegar per la nostra història periodística.

És clar que el periodista proposa un ordre, una jerarquia, però és el lector qui decideix. És per això que totes les micro-històries que formen part de l’univers narratiu d’un projecte periodístic transmèdia han d’estar –alhora- tancades i obertes. Tancades per què cadascuna d’elles ha de ser una peça coherent i completa dins el projecte. Obertes, per què el conjunt de totes elles ha de permetre el lector submergir-se en el tema i poder navegar per totes les seves vessants: relat, dades, entrevistes, imatges…

Com a conclusió, constatar que els periodistes que defensem aquestes noves narratives hem de fer coses tan habituals com triar un bon tema, documentar-lo, buscar dades, contrastar la informació, entrevistar qui calgui i amb diversitat de punts de vista, i organitzar la informació per servir-la als nostres lectors/públic. Res de nou. Segur?

La diferència està en què el nostre públic ja és diferent i espera rebre la informació d’una altra manera. És la nostra obligació avançar-nos i adaptar-nos a aquestes realitats i apostar pel periodisme de sempre (el de veritat) amb aquestes noves eines i estratègies narratives. El periodisme sempre s’ha donat la mà amb la tecnologia i les comunicacions. Per tant, a què estem esperant?

#jpd13, fem un ‘reset’

#jpd13La #jpd13, l’èxit de Karma Peiró, Mar Cabra i la legió de col·laboradors/es a Barcelona, Madrid, Donostia i Sevilla, ha estat la visualització per periodisme explorant l’Open Data.

Quan Karma Peiró va donar la benvinguda a les I Jornadas de Periodismo de Datos y Open Data, divendres 24 de maig al CCCB, va explicar que el Periodisme de Dades s’ha d’entendre com una manera de buscar la veritat i de fer més democràtica la societat. El diumenge 26, aquest principi s’ha fet realitat amb la presentació dels projectes fets a partir de la hackathon.

Durant aquests tres dies de vertigen s’ha pogut veure en directe l’impressionant potencial del treball en obert, de compartir idees, recursos, impulsos, coneixement. Multitud de ponents han explicat els fonaments del Periodisme de Dades (@kpeiro , @cabralens , @evabelmonte); la OKF ha reivindicat la necessària transparència en la publicació de dades (@mgarrigap, @mihi_tr) ―que, tot sigui dit, son nostres com a contribuents que som―; i els experts en mil coses han explicat des de la rutina de producció de l’equip del DataBlog de The Guardian (@jburnmurdoch) a como trobar històries periodístiques als llocs més inversemblants… perquè les xifres parlen.

Llegeix més

OLA K ASE?

olakease

El passat 13 de febrer va tenir lloc a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB Ola k ase? una projecció de curtmetratges realitzats dins l’àmbit docent. Enguany s’han pogut veure sis pel·lícules de 10 minuts, íntegrament realitzades per alumnes, entre els quals hi ha moltes dones.

Son aquelles situacions en que et reconforta ser professora d’aquesta facultat, on els alumnes se senten orgullosos de la feina feta, i el professorat recompensat per tots els esforços que suposa treballar sota mínims en aquest moment de crisi.

Llegeix més

La responsabilitat social dels mitjans de comunicació

Campanya lluita contra el càncer

Científiques versus princesetes
Un dels objectius que té la Unió Europea per al 2030 (ep!
a 17 anys vista, que sembla que no cal anar amb presses) és que la meitat dels científics i dels responsables de la política científica, en tots els camps i en tots els nivells, siguin dones.

I això m’ha fet pensar. I molt. En la meva col·laboració setmanal amb La Independent –un grup de dones que,
de manera altruista, intenten donar un enfocament de gènere
a la informació- he hagut d’editar un parell de temes: el primer tractava d’un maletí de recursos sobre gènere i ciència
que ha publicat la UAB, i el segon sobre la denúncia contra una franquícia de salons de bellesa per a nenes de 4 a 12 anys (!!!).

Llegeix més

Explorar noves fòrmules de fer periodisme

Editorial d'El Huffington Post (07/06/2012)

“El públic demana formes alternatives
de consumir la informació”

Montserrat Domínguez, directora de l’edició en castellà del diari The Huffington Post, i una de les comptades directores de mitjans de comunicació que hi ha a l’Estat espanyol, ha estat a Barcelona per parlar del futur de la premsa i dels nous models de negoci i pràctica periodística.

Domínguez va ser l’encarregada de tancar el cicle de conferències  Futur  amb què el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha volgut commemorar els 25 anys d’existència. CaixaFòrum, sala plena i expectació per escoltar aquesta dona jove i veterana periodista. La directora d’El Huffington Post a Espanya venia a explicar i debatre, des de la seva experiència, noves fòrmules per a aquest ofici en crisi.

Llegeix més

Va de cine

Fotograma de 3.	Tiempos modernos, de Charles Chaplin (1936)

Totes les formes de comunicació són vàlides
per fer crítica social. No només serveixen
els reportatges-denúncia, les imatges crues,
les declaracions colpidores… Hi ha moltes maneres
de construir un relat i una d’elles és fer servir
el llenguatge cinematogràfic.

Segur que molts recordeu títols de clàssics
del cinema social. Aquestes pel·lícules, de vegades parteixen d’una novel·la, però també d’una notícia,
d’un fet o són la lupa que analitza qüestions socials des d’una perspectiva quasi filosòfica.

Llegeix més

El valor de l’experiència

Maruja Torres, durant la inauguració del curs a la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB) el 10/10/12

Aquest any, a la Facultat de Ciències de
la Comunicació de la UAB hem tingut el plaer d’inaugurar el curs amb una xerrada amb Maruja Torres. Aquesta veterana i vital periodista aplica tota la seva energia
i experiència a transmetre una sola passió: l’ofici de periodista.

En un moment en què sembla que tota
la societat està immersa en el pesimisme
i la desesperança, Maruja Torres clama perquè els periodismes fem una cosa tan revolucionària com “explicar la veritat”. L’alumnat va demostrar que tenia ànsia per aprendre de testimonis com aquest, que ha viscut en primera persona la transició, guerres, lluites, revoltes… i l’alegria de ser dona i de viure la vida.

Llegeix més

Una proposta de futur

Bernardo Díaz Nosty està escrivint un nou llibre sobre la reconversió del sector periodístic. El sector és en crisi ―no cal insistir-hi―
però durant la conferència que va pronunciar
el 19 de setembre  al Caixaforum, dins el cicle Futur organitzat pel Col·legi de Periodistes
de Catalunya (#cpcfutur), va apuntar algunes idees fonamentals en aquest període de transició que vivim.

Constatar que la premsa tradicional (paper) destina una mitjana d’un 60% dels seus recursos a pagar les despeses d’impressió i un 40% a la redacció i gestió, mou a la reflexió. Sempre hem sabut que ―en termes estrictament econòmics­―  el suport era més car que la producció d’informació. Simplificant: es destinen més diners al paper que als periodistes.

Llegeix més

Periodisme i crisi de la democràcia

Dimarts 29 de maig es va produir un debat molt interessant a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, promogut des del MeCoPH, sobre els reptes del periodisme davant la crisi de la democràcia. Amb un panell de ponents més que atractiu –el filòsof Josep Ramoneda, la periodista Mònica Terribas, el sociòleg Carlos Zéller- i la presentació d’Albert Chillón, la sala es va omplir de persones que buscàvem alguna resposta a massa preguntes.

En aquesta cruïlla on som, en aquesta convergència de crisis ―social, econòmica i d’idees i valors― no està gens malament intentar pensar com capgirar el nostre ofici.

L’exercici responsable del periodisme passa per mirar de fer arribar a tothom aquella informació que no és al seu abast, tot sabent que desconèixer-la limita els seus drets democràtics. En base a aquesta informació i/o interpretació, el receptor és qui ha de configurar la seva pròpia opinió.

Ara situem-nos al bell mig de l’escàndol Murdoch al Regne Unit –per posar només un exemple que no estigui molt a la vora– on queda més que palesa la connivència obscena entre poders polítics, financers i mediàtics per manipular la realitat i crear un estat d’opinió favorable als seus interessos. Aquest cas és l’evidència que hi ha una terrible roda que no s’atura –com un hàmster dins la gàbia– on els obscurs interessos financers especulatius no vinculats a la producció (que anomenen mercats) gestionen la influència de potents grups de comunicació (molts d’ells empantanats pels deutes) que, alhora, fan d’altaveu i apuntalen un poder polític molt poc democràtic (malauradament, patim bàsicament una democràcia representativa, que no participativa) que els dóna peixet.

I això no canvia. Passa el temps i els mercats es continuen inflant a base d’augmentar les diferències socials (rics més rics, pobres més pobres), cada cop hi ha menys grups o mitjans de comunicació i, en canvi, creixen els opinadors que no saben què és el rigor o la deontologia periodístics. Tot això va quedar explícitament evidenciat a la xerrada d’ahir.

I quin és el futur del periodisme? Quasi tornem a les mateixes idees de sempre però en un suport diferent: el digital. Internet és aquí i no marxarà; les xarxes també han arribat per quedar-se; avui és molt més fàcil i barat disposar d’un mitjà de comunicació, tot i que una altra cosa és l’audiència i trobar la manera de fer-lo rendible…

Per tant, l’aliança del progrés tecnològic i l’avenç en les comunicacions és –com sempre ho ha estat– el gran aliat d’un periodisme lliure que és, alhora, garant de pluralitat democràtica. I si no, com podrem propagar idees diverses que no responguin al discurs dominant? Això comporta un compromís, implica feina, necessita empreses que no siguin només negocis, demana lectors exigents, reclama periodistes honestos i formats que puguin i sàpiguen explicar què passa sobre la base de criteris tan clàssics com el rigor, la fiabilitat, el contrast de fonts, la no perversió del llenguatge…

Doncs sí. Davant de la present cruïlla de crisis s’imposen vells conceptes per renovar el nostre ofici que, en origen, era i ha de ser els ulls d’aquells que no poden, no els deixen, no saben veure què està passant.

%d bloggers like this: