Arxius

Posts Tagged ‘empresa periodística’

Polivalència i convergència a les redaccions

El Periódico TV

Avui hem rebut a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB en @saulgordillo, cap de continguts digitals d’El Periódico de Catalunya. Precisament aquest mitjà de comunicació estrenava el seu informatiu per televisió IP  ̶ @EPtv_cat al twitter ̶  accessible des de la web i a travès d’un codi QR a l’edició impresa.

És una bona notícia que els mitjans tradicionals estiguin buscant alternatives i nous camins per a la informació professional, ara que tant es parla de la crisi de la premsa i de la davallada en els ingressos publicitaris. Però, en el fons, no assistim a cap altra cosa que a una nova (sí, una més) adaptació de la premsa a les noves tecnologies.

La premsa, la tecnologia i les comunicacions han estat sempre estretament vinculades. Sense cap d’aquestes tres potes no podríem entendre la història de la premsa ni moltes de les revolucions socials dels darrers segles. Darrera de tot canvi tecnològic, hi ha uns processos d’adaptació tant pel que fa als periodistes com pel que fa al públic lector.

A les redaccions, tota innovació tecnològica comporta una modificació en les rutines de producció i val a dir que, normalment, a la majoria de professionals els costa canviar la manera de fer. Mentrestant, els lectors van incorporant ràpidament les novetats als seus hàbits de consum informatiu. Per això, tot i les reticències inicials, els periodistes sempre hem acabat adoptant les novetats que ens han apropat més als nostres lectors.

No perdre el carro de la tecnologia ens ajuda a no perdre l’audiència; i no perdre l’audiència ens ajuda a mantenir el finançament del mitjà a través de la publicitat. Ara bé, com ha apuntat Saül Gordillo durant la seva intervenció a la UAB, les xarxes socials i les noves formes de treballar en han de permetre fer circular més la informació, però també escoltar què és el que es cou informativament. Els periodistes hem d’aprendre a administrar aquesta nova font d’informació que es va sumant a les tradicionals que ja teníem.

En aquest ofici caminem d’una manera irreversible cap a la polivalència i la convergència de mitjans. Els futurs periodistes, i els que ara ho són, han de ser conscients d’aquesta conjuntura: las noves maneres d’informar els porten a ser multitasca i també multiplataforma.

Multitasca, en el fet que el/la professional de la comunicació ha de tenir uns coneixements i habilitats que li permetin treballar tant sobre text com sobre imatge i/o continguts multimèdia, però no en el sentit de promoure la sobreexplotació, prescindint de determinats professionals que tradicionalment fan aquestes feines.

Multiplataforma, perquè avui és la manera més natural de donar una vida més llarga a la nostra informació i, alhora, projectar el nostre perfil professional. Mireu si no l’exemple de Nicholas Kristof, amb 445.000 seguidors a la seva pàgina de Facebook i 1.248.743 a Twitter… Això sense comptar els qui el segueixen al bloc o, directament, a les pàgines del New York Times.

Tots aquests canvis no són res si no tenim en compte una realitat perenne en el món de la premsa: els continguts i com fem aquests continguts. Com a periodistes, podrem posar la nostra feina en paraules impreses, àudio, video, publicades en forma de tweet, entrada de bloc o Facebook… però sempre s’haurà de construir la informació d’una manera professional, rigorosa, contrastada. Si no, no podrem parlar de periodisme professional. I les empreses periodístiques no han d’oblidar que el seu principal actiu són els continguts que sustenten la seva marca.

Anuncis

We are Journalists

http://wearejournalists.tumblr.com/M’ha commogut. Un Tumblr que reivindica la nostra professió des de dins. Es clar que també em preocupa que s’hagi de reivindicar la professió de periodista, però és que en mig de tanta deixadesa i instrusió potser cal que ens reivindiquem a nosaltres mateixos.

La professió de periodista, l’ofici de periodista diria jo, s’ha desvirtuat socialment en els darrers anys. La pressió de les empreses, la dels propis emissors de la informació, la precarietat en el lloc de treball, el poc rigor i la banalització precipiten aquest ofici cap a l’abisme.

Quants han sucumbit i abandonat el periodisme per adoptar el rol d’escribidor, per omplir pàgines i minuts a baix preu? Ja fa molts anys que les empreses periodístiques consideren que és massa car dedicar molt de temps a investigar un tema, que les pàgines s’omplen igualment amb les notes més immediates que proporcionen empreses i agències… I així els va: davallades imparables en la difusió, vendes, ingressos per publicitat, pèrdua de credibilitat, etc…

Davant d’aquesta situació, el que cal reivindicar és la professionalitat, el rigor, el rebuig a la frivolitat, la feina curosa i ben feta, la ment oberta. És clar que per al periodista de base, això és difícil de compatibilitzar amb el pagament d’una hipoteca o d’un lloguer, viure en família, veure els amics i mirar de fer-se un nom en aquesta selva mediàtica.

No vull ser pessimista, perquè sé que hi ha molts companys i companyes que pensen i practiquen això, però reivindico que aquests periodistes ens fem visibles per anar guanyant terreny en el món de la comunicació. I és per això que em commouen aquestes històries del Tumblr, tan quotidianes, i que retraten la vida tan poc glamourosa dels periodistes.

Com a mostra, un botó, el retrat de si mateixa que ha fet una dissenyadora de diaris:

“Sóc invisible. Deixo que les paraules i les imatges expliquin la història. Tot passa per les meves mans. La meva feina consisteix a assegurar-me que servim per igual als lectors i als anunciants, perquè no ens podem permetre perdre’ls. Em preocupa que desapareguin els diaris perquè mai he volgut fer una altra cosa. Trobo a faltar les reunions del PTA* i els sopars familiars, però cada dia –vestida amb els meus texans i sandàlies– puc riure, ser creativa i aprenc coses. Sóc dissenyadora de diaris”

Com a periodista i docent, no puc estar-hi més d’acord. Vull reivindicar la meva professió i l’ofici de tantes persones anònimes i honestes que són l’altaveu, la veu i els ulls dels qui no en tenen.

 

*PTA, Parent Teacher Association, fundada el 1897 agrupa més de 6 millions de voluntaris en defensa de la infància als Estats Units