L’enhorabona a la gent de Vilaweb que ha creat l’etiqueta #googlecat que ha estat trending topic a l’estat espanyol. Perquè trigarem dies a oblidar que Google Maps ha rebatejat el carrer Joanot Martorell com a “Juanito Martortell”, o el Josep Pla d’Olot como a “José Placita”, o el Gran de Gràcia com a “Grande de Gracia”…
I així tots els que vulgueu.

Potser ja n’hi ha prou de tanta presa de pèl. Google Espanya ha assegurat a Vilaweb
(ep! no des del “Valle de la Silicona”) que “el problema té relació amb la base de dades proporcionada per tercers que els tècnics treballen per actualitzar”.

Zas! Per retallar costos, la poderosa empresa ha subcontractat algú que, segurament, complirà els requisits de ser econòmic però a qui tant se li en fot la qualitat (perquè ni t’imaginis en quines condicions treballen els seus empleats). I si el proveïdor passa de la qualitat, no diguem res de qui els contracta.

Aquest és un mal comú i greu que està passant avui a tots els nivells: ho veiem a les empreses, a les administracions, a les universitats. Per tot arreu la frase de moda és “retallar despeses”, ni que sigui perdent la qualitat, el talent, el futur en definitiva. Què n’hem de fer de la feina curosa, ben feta, a fons? Com podem estar demanant als joves que es preparin quan estem llençant al femer l’experiència dels madurs “perquè són massa cars”? Què serà de la recerca ara que s’han aturat i/o dinamitat tants projectes?

El pas que estem fent (o estan fent els governs) ens portarà uns quants anys enrere en tants i tants àmbits del coneixement i de la vida… Tinc la sensació que s’estan perpetrant cops d’estat financers arreu i que les normes les dicten només aquells que es beneficien de l’economia especulativa. Mentrestant, tots morts de por, rebaixant i rebaixant les condicions socials i salarials fins a assolir la condició de “treballadors xinesos”… però a Catalunya.
Mira que bé, ja no cal deslocalitzar!

Dic això perquè penso que les coses es poden fer d’una altra manera: els governs poden gestionar millor els recursos, obvi, però no retallar fins a liquidar el sistema. Que s’han oblidat que també poden generar ingressos apujant els impostos a qui més té? O també als qui fan transaccions especulatives a curt termini? I si en lloc d’enviar el funcionari judicial a desnonar una esforçada família treballadora de casa seva, jutgem el banquer que va posar en risc l’entitat concedint hipoteques a tort i a dret i atorgant-se uns privilegis econòmics d’escàndol?

Si anem a nivells més propers, veiem com les discogràfiques han apujat el preu de la música d’una manera escandalosa, però la major part dels músics les passen magres. Les editorials tampoc deixen viure de la seva feina gran part dels escriptors perquè paguen poc i mai en relació al tiratge real de l’obra. I les grans cadenes d’hipermercats ofeguen el pagès pel gran cost que ha generat la distribució.

Si, hi ha una altra manera de fer les coses. I un exemple és una publicació impresa (cielos! Una revista cultural i-m-p-r-e-s-a) que està totalment “fora de joc”, que ha decidit passar de l’estructura promocional convencional i establir un lligam directe amb els seus lectors, igual que han fet molts músics que han decidit controlar directament el seu producte.

La revista en qüestió es diu Orsai. I orsai significa: fora de joc, orsay, offside. Va néixer de la mà d’Hernán Casciari, escriptor que viu entre Catalunya i Argentina, columnista i autor de la blognovela (més tard llibre) Más respeto, que soy tu madre.

Orsai és un producte petit, de molta qualitat, que esponsoritzen els seus mateixos lectors. Han publicat 4 números el 2011 i ja preparen el cinquè. Tota una aventura. Us deixo l’enllaç a l’article Renuncio, una declaració de principis de Casciari, que us farà entendre el projecte.

La professió de periodista, l’ofici de periodista diria jo, s’ha desvirtuat socialment en els darrers anys. La pressió de les empreses, la dels propis emissors de la informació, la precarietat en el lloc de treball, el poc rigor i la banalització precipiten aquest ofici cap a l’abisme.

Quants han sucumbit i abandonat el periodisme per adoptar el rol d’escribidor, per omplir pàgines i minuts a baix preu? Ja fa molts anys que les empreses periodístiques consideren que és massa car dedicar molt de temps a investigar un tema, que les pàgines s’omplen igualment amb les notes més immediates que proporcionen empreses i agències… I així els va: davallades imparables en la difusió, vendes, ingressos per publicitat, pèrdua de credibilitat, etc…

Davant d’aquesta situació, el que cal reivindicar és la professionalitat, el rigor, el rebuig a la frivolitat, la feina curosa i ben feta, la ment oberta. És clar que per al periodista de base, això és difícil de compatibilitzar amb el pagament d’una hipoteca o d’un lloguer, viure en família, veure els amics i mirar de fer-se un nom en aquesta selva mediàtica.

No vull ser pessimista, perquè sé que hi ha molts companys i companyes que pensen i practiquen això, però reivindico que aquests periodistes ens fem visibles per anar guanyant terreny en el món de la comunicació. I és per això que em commouen aquestes històries del Tumblr, tan quotidianes, i que retraten la vida tan poc glamourosa dels periodistes.

Com a mostra, un botó, el retrat de si mateixa que ha fet una dissenyadora de diaris:

“Sóc invisible. Deixo que les paraules i les imatges expliquin la història. Tot passa per les meves mans. La meva feina consisteix a assegurar-me que servim per igual als lectors i als anunciants, perquè no ens podem permetre perdre’ls. Em preocupa que desapareguin els diaris perquè mai he volgut fer una altra cosa. Trobo a faltar les reunions del PTA* i els sopars familiars, però cada dia –vestida amb els meus texans i sandàlies– puc riure, ser creativa i aprenc coses. Sóc dissenyadora de diaris”

Com a periodista i docent, no puc estar-hi més d’acord. Vull reivindicar la meva professió i l’ofici de tantes persones anònimes i honestes que són l’altaveu, la veu i els ulls dels qui no en tenen.

*PTA, Parent Teacher Association, fundada el 1897 agrupa més de 6 millions de voluntaris en defensa de la infància als Estats Units

A bona part dels estudiants de periodisme els sembla que el disseny en premsa és accessori, que només serveix per deixar “bonica” la pàgina o el reportatge o fer-lo llegible en pantalla. Com a molt, pensen que el disseny en premsa és aprendre una aplicació informàtica… Discrepo radicalment d’aquest concepte des de fa 36 anys, quan vaig arribar a una redacció on encara funcionaven les màquines d’escriure (Olivetti Lexicon 80) i les linotípies feien la feina al taller.

En aquell moment, com a gran novetat, es feia un esbós amb llapis i es calculava amb un tipòmetre les línies que havíem d’escriure, els caràcters que ocuparien els títols, etc… Havíem començat a organitzar la informació d’una manera racional dins la pàgina!

Els anys 80 es va viure l’eclosió dels disseny en Premsa, moment en que es van fer autèntiques aberracions perquè vam oblidar amb quina matèria treballavem: la informació; i quin era el nostre principal objectiu: fer més plaent i entenedora la lectura.

Però, ai! Què seria del millor reportatge, la més gran exclusiva, les imatges més impactants… si no estiguessin ben posats en pàgina? A França d’això en diuen la “mise en page” i és fonamental per potenciar la legibilitat, jerarquitzar i organitzar la informació, fidelitzar els lectors a una estructura subjacent a la imatge del producte. És a dir, això que afirma Steve Jobs, el mag d’Apple mort recentment: “Molta gent  comet l’error de pensar que el disseny és el que es veu [..] Això no és el que creiem. No és només el que es veu o la sensació que et produeix. El Disseny és també com funciona”.

Si un disseny en Premsa està ben reixit, en surten beneficiats els/les periodistes literaris, els/les fotògrafs, la publicació i l’empresa. Tan se val si es publica en paper, com electrònicament: periodisme és escriure, periodisme es fer imatges, periodisme és reunir d’una manera coherent, visual i atractiva tot aquest material. I tot periodista hauria de conèixer aquestes lleis internes, si més no, per vetllar que la seva feina no quedi esguerrada per un mal disseny.

Us deixo un enllaç, de fa molts anys, on es cita aquesta frase de Jobs, i una altre on es pot veure com es feia un diari al 1950. Bon profit!